Els mons de Laura pel món

Després de conduir cap a Bluff, ens prenem el que els suecs criden un "fika". És un concepte complicat d'explicar però resumint podríem dir que és així com prendre un cafè amb algo dolç de menjar i compartir-ho amb algú. Es podria aprofundir molt en aquesta explicació però serà suficient per a deixar clar el que vam fer. Pròxim destí: Dunedin. Unes quantes hores de cotxe més tard (sense aire acondicionat i a penes sense poder escoltar la ràdio), arribem a la ciutat. Trobem un lloc on aparcar la furgo i decidim donar-nos una dutxa i anar cap a la ciutat a fer-nos unes cerveses. Porte unes sandàlies però tinc fred i els peus plens de picades, així és que, com ací no em coneix ningú, em coloque uns calcetins (I els que em coneixeu ja sabeu que he portat modelets pitjors, com quan em posava els pantalones rojos damunt dels llargs, recordes Toni?) Això si, Maria, hui m'he pintat llavis i ulls, jajaja.  Per a arribar al centre hem d'agafar el bus n°19, recorde el n...

Després d'acomiadar-me (amb molta pena) de Sam, em dirigeixc cap a la illa sud. Vole a Queenstown i allí m'espera un altre amic, Peter. És suec i programador informàtic i treballa per a la Volvo. Es defineix a ell mateix com un "nerd" i es un corredor de maratons, Ironman i tot el que tinga a vore amb correr molts però que molts kilomètres. Anem a la ciutat i ens mengem una burger al costat de la mar, el paisatge és espectacular! Continuem camí cap a Te Anau i allí busquem un lloc per a aparcar i poder passar la nit, Henry Creek es diu l'aparcament. Emil i Julia (uns amics de Peter) ens han deixat una super "furgo" on podem cuinar i dormir, un rollo super hippie que m'abelleix molt viure. Fem el sopar i passem la nit amb la desagradable visita de mosquits i uns bitxets negres petits que em devoren sencera. Al día següent, dimarts 23.01 ens posem en ruta en direcció al sud. Parem en un aparcament entre Te Anau i Manapouri i tr...

Per als meus lectors menys internacionals (Isa i Toni), vos traduiré aquesta entrada un altre dia, però avui intentaré escriure-la en anglès, per a que els més internacionals la puguen entendre també. Well, this is a new and exciting challenge for me: writing a post in English. I want you, my international friends, to be able to read and understand what I think and feel at the moment. The title of the post is in Maori. It means Thank you and see you later, and I want to dedicate it to my fantastic friend, Sam. I've been hanging out with you for 11 days or so. Time just has flown. I can barely understand how it's possible that it goes so fast. We have been in many places, have talked about (a loooot) of different things, have listened to a huge number of songs, and sang a lot of them too. We've watched movies, eaten chocolate almost every day, but otherwise we've been doing healthy things (hihi). Running, climbing mountains, visiting beachs, walked.. We've laughe...

Divendres dia 19 de gener. Ja és cap de setmana. Sam té el dia lliure i ens posem en ruta cap al parc nacional de Tongariro, està à unes 4-5 hores en cotxe cap al sud. Fem unes quantes parades i se'ns fa un poc més llarg, però per fi arribem a l'alberg on anem a passar la nit. Demà anirem a fer el Tongariro Crossing Track, és una ruta d'uns 19 km que passa entre dos muntanyes, el Tongariro i una altra de la que ara mateixa no en recorde el nom. Ens fem el sopar i ens llevem al llit, demà a les 6 haurem d'estar en peu. Entre grups de gent de diferents països, fent-se cafes i desdejunis, un despertar prou escandalós i estressant, ens preparem per a començar el dia. L'autobús ens deixa al lloc on comença la senda i ens recollirà després a l'altre costat. Hem consultat la previsió del temps i diuen que plourà un poc durant les primeres hores del dia. Afortunadament, això no passa. En un moment do...

La pluja colpeja la finestra del menjador, la meua habitació. Sam i Tim (un dels seus companys de pis) entren intentant no fer soroll, però em desperte igualment. Són al voltant de les 8 del matí i està ploent barbaritats. Fa vent i hi ha boira. Tenia pensat intentar de nou anar a la illa de Rangitoto, però no serà possible hui tampoc amb el temps que fa. Decidisc que hui necessite "Laura time" i em quede a casa. Em dedique a llavar roba, escoltar música i cantar, contestar missatges, fullejar la lonely, etc.. Dave, l'altre dels companys, em proposa veure una peli, i ens posem "Once were warriors". Una pel·lícula gravada a Auckland als anys 90 que conta la història d'una família Maori, i reflexa com vivien (i viuen) en un dels suburbis de la ciutat. Teníem decidit eixir esta vesprada de dijous cap al sud, al parc nacional de Tongariro, però per a estalviar una nit de dormir fora de casa, eixirem divendres de matí. Em trobe cansada i tinc un dia d'aquest...

Dimarts 16 de gener. Són les 7 del matí i em desperta el soroll dels pasos de Sam entrant al menjador, que és durant uns dies una habitació improvisada. La meua, clar està. Al cap tinc una cançó, "Confesión" de un cantautor conegut com El Kanka. El meu cervell me la repeteix una i una altra vegada i no se perquè, fa molt de temps que no l'he escoltada. Prepare uns ous per a desdejunar i un café de bolsa, com si fos un te (és la primera vegada que ho veig) i em prepare per a anar de nou cap a la ciutat. Visite el Silo Park i el Victoria Park. En aquest segon hi ha gent per tot arreu fent exercici: corrent, boxejant, sentadilles, flexions, etc, etc.. Molta gent amb molts bons propòsits d'any nou, veritat? He llegit que hi ha una tenda de te al centre on pots tastar diferents tipus de manera gratuïta. M'acoste allí i prove tres tipus diferents de te, el millor uno de coco i cacao servit amb un poc de llet de soja. M'hag...

La vesprada-nit del dissabte va ser de "chill". Sopar malasio en un restaurant, conversacions que duren hores, cervesa neozelandesa i moltes, moltes rises! De nou diumenge. Aquest és el meu primer diumenge a l'altre costat del món. Fa just una setmana que escrivia com de diferents poden ser els diumenges, i és que hui ha sigut un dia especial. Este diumenge comence el dia amb converses sobre la vida, l'amor, els sentiments, la familia.. I amb Sam tocant la guitarra per a mi. Ell no s'ho creu, però canta deliciosament bé, tant, que sembla que tinc una ràdio posada. Què afortunada sóc de tindre amics músics i de tindre aquesta mena de "concerts íntims". Mentre gaudeix del meu café, Sam toca "Wrecking ball" de Neil Young. Després d'un moment tan irrepetible, mon anem cap a la ciutat, Sam es vol preparar per a la "tornada al cole" i jo mentres em quede a un parc super bonic que està prop de la universitat on ell treballa. Just hui, ...

Ja estem a divendres o això crec, perquè la veritat és que el jetlag m'ha tingut un poc confosa estos dies.. Hui el dia comença amb núvols, i jo nuvolada. El dia d'ahir va ser intens, molta platja i molt de sòl, i jo, després de 30 anys pareix que encara no he après que la crema solar existeix, m'he cremat tota!! Sam em prepara el desdejuni (si, sóc una mimada, però jo també mime, eh !!) i després de recollir tots els trastos i deixar la casa decent, ens acomiadem de la "super platja" de Waihi i ens posem de nou en ruta. El destí d'avui és Rotorua, una zona prou coneguda on es poden veure uns geysers que erupcionen cada 20-30 minuts. Pel que he llegit a la Lonely, sol estar prou concurrit i és un fenòmen que val la pena veure. De camí parem en una altra platja que està al costat d'una xicoteta muntanya. Sam em conta mites i llegendes dels Maoris i intenta ensenyar-me paraules en l'idioma tamb...

Després d'unes quantes infinites hores d'avió, per fi arribe a Auckland. He estat parlant amb una parella d'holandesos (Nico i Laura) que viatgen amb un bebé de tres mesos (Sam) i han llogat una furgoneta amb la que recorreran el país durant dos mesos i mig. Intercanviem els telèfons i comentem el fet de poder-nos trobar més tard, però bé, pot ser això no passe mai, qui sap? A l'aeroport m'espera Sam, un músic neozelandès que vaig conèixer a Trondheim quan ell estava de gira per Europa. Em proposa anar a una casa que una amiga de sa mare té prop de la platja (un lloc que es diu Waihi, a la costa est) Són dos hores més en cotxe, estic esgotada però accepte la proposta i ens posem en marxa. La primera impressió de les carreteres és prou sorprenent, no se realment com m'ho imaginava, però de tota manera em sorprèn. Al voltant tenim camps verds i moltes vaques, i en moltes zones pareix que estiguem envoltats de jungla. Ací condueixen per "l'altre costat...

Ja és quasi per tradició que mon pare és l'encarregat de portar-me i recollir-me de l'aeroport quan la situació ho requereix, i esta vegada, tampoc anava a ser menys. Quasi més il·lusionat que jo, em demana fer-me una foto a la porta de l'aeroport, i em bateja com Lauri(ta)cones. No se si és la seua vena humorística o les poques habilitats amb l'anglès el que el fan canviar el nom que, d'altra banda, els meus amics Pepe Candela i Joan, van triar per a mi ja fa uns anys... M'acomiade d'ell amb un gran abraç i amb un "t'estime", i me'n vaig a pel vol cap a Madrid. Quan arribe a Barajas i després d'una excursió entre terminals, trobe per fi el mostrador de Emirates, on necessite que em donen les targetes d'embarcament per als següents vols cap a Dubai i Auckland. I és en aquest moment quan la treballadora de la companyia (una dolçor de doneta, per cert), em dona la inesperada noticia. - Treballadora Emirates: Cuál es tu destino fina...

Hi ha diumenges i diumenges..I avui és per a mi un diumenge especial. Després d'haver creat el blog ahir amb l'ajuda de la meua amiga Natàlia, estic intentant familiriatzar-me amb ell. De moment no he aconseguit fer el que volia, però bé, "litt etter litt" com dirien els noruecs, o "amb paciència i una canya.."com diria ma iaia, jeje. Bé, començava parlant dels diumenges. I és que els diumenges tenen per a mi una energia especial. Hi ha diumenges de resaca, de viatge de tornada, de menjars familiars, de melàngia, de café amb amics, de cerveseta matutina, d'esport, de visites, etc, etc..I també hi ha diumenges d'espera, de nervis, d'expectatives, d'il.lusió. Avuí és un diumenge així, de preparatius, oblits d'ultima hora, comiats que sempre són un "fins prompte" però que tot i així et fan sentir una dolça tristesa, de passejos al sol per la platja..Avui és el diumenge previ "al meu gran viatge". Contaré un poc d'...

No hi ha res millor que un cubateta amb vistes al mar amb la companyia de dos bons amics, Joan i Natàlia. Aixina si que fa gust preparar-se per a una nova aventura.