Petites guerreres en bicicleta

Després de conduir cap a Bluff, ens prenem el que els suecs criden un "fika". És un concepte complicat d'explicar però resumint podríem dir que és així com prendre un cafè amb algo dolç de menjar i compartir-ho amb algú. Es podria aprofundir molt en aquesta explicació però serà suficient per a deixar clar el que vam fer. Pròxim destí: Dunedin.

Unes quantes hores de cotxe més tard (sense aire acondicionat i a penes sense poder escoltar la ràdio), arribem a la ciutat. Trobem un lloc on aparcar la furgo i decidim donar-nos una dutxa i anar cap a la ciutat a fer-nos unes cerveses. Porte unes sandàlies però tinc fred i els peus plens de picades, així és que, com ací no em coneix ningú, em coloque uns calcetins (I els que em coneixeu ja sabeu que he portat modelets pitjors, com quan em posava els pantalones rojos damunt dels llargs, recordes Toni?) Això si, Maria, hui m'he pintat llavis i ulls, jajaja. 

Per a arribar al centre hem d'agafar el bus n°19, recorde el número perquè no va ser un viatge en bus convencional. El conductor ens va fer una ruta guiada per la ciutat explicant-nos on estaven els llocs més interessants. Un encant d'home. Ens deixa a la zona de bars i pubs i en triem un per a seure i relaxar-nos amb una cervesa.

Han sigut al final varies cerveses i un bol ple de creïlles fregides i ja és hora de tornar a "casa". Mentre esperem al bus, Peter té un atac de singlot i li posa remei "a lo suec", es posa a "fer el pi" contra la paret. Diu que als xiquets suecs se'ls diu això (Hanna, esto ya me lo explicarás tranquilamente un día). I el millor de tot és que de veritat se li lleva!! Preparem llits i a dormir. Demà seguirem ruta cap a la Península Otago, allí diuen que es poden veure albatros i pingüins (Júlia, jo també pensava que els pingüins sols vivien on fa fred, jeje).

Conduim una hora per a arribar al lloc on es poden avistar els animals, però desafortunadament no veiem a cap pingüí. Òbviament, no estan allí esperant a que arribem. Vam veure a un albatros volar, imaginem que era això perquè era prou més gran que la resta de gavines que volaven per allí. Un poc decepcionats ens fem un "lunch" ràpid a la furgo i continuem camí, encara ens esperen unes quantes hores de cotxe. Hui ens dirigim cap a Wanaka.

Sols el simple fet de conduir ací ja és tot un espectacle. Les muntanyes ens envolten, i amb elles els llacs. El paisatge és "breathtaking" com diuen ací, i qualsevol foto que puga posar ací no fa cap justícia amb la realitat. Wanaka és un lloc turístic, i es nota perquè ja només arribar al supermercat està ple de gent parlant en diferents idiomes i amb olor a crema solar. Aparquem la nostra temporal "llar", fem la compra i ens recompensem el dia amb una botella de vi blanc d'ací (una pena que no en recorde el nom perquè estava boníssim!)

Sopem i xarrem de tot un poc. Tot i que Peter i jo som dos persones molt diferents, ens aconseguim adaptar prou bé i ens aguantem durant tot el dia, que ja és prou. Les diferències culturals estan ahí (jo, que sóc una "tocona" i ell que és tot el contrari), i em fa pensar en com d'important és per a mi rebre un abraç. I si, necessite una dosi diària d'abraçades, són terapèutiques. I no ho dic jo, hi ha estudis que ho demostren, jeje. Tot i així, pareix que el passar temps junts fa que ens coneguem millor i que puguem parlar de coses més personals, i això m'agrada. Ens donem el "bona nit" i posem l'alarma a les 8.

És la primera vegada des que estic de viatge que he posat l'alarma. I és que hui anem a correr 10km. Fa calor i jo porte les meues malles negres llargues (molt intel·ligent per la meua part el no haver pensat en portar les curtes). Però bé, allà que anem. Per a Peter és com un passeig, ell està acostumat a correr varies desenes de km a la setmana. La veritat és que senta genial començar el dia així. La ruta que seguim va pel costat d'un llac i les vistes són meravelloses. Sols per això ja ha merescut la pena suar un ratet.

Ens creuem amb molta gent corrent, caminant, en bici, amb gossos...I entre els ciclistes, ens hem trobat amb elles: les petites guerreres. Xiquetes de diferents edats equipades amb el seu casc i la seua bicicleta i normalment acompanyades d'un adult que les segueix a uns metres darrere. Les mire i em fan somriure. Pense en com seria jo a eixa edat, si era "patosa", si tenía por de caure, si els meus pares em seguien de prop o si ells tenien més por que jo...Crec recordar que jo era prou "princesa", com la majoria de les xiquetes en aquella edat. I és que és així com se'ns ha educat a nosaltres, les dones, durant molts anys: a ser "dones de casa" que aspiren a trobar a un home, al príncep que les salvarà de totes les coses dolentes que els hi passen. Ens eduquen a pensar que necessitem a eixa persona al costat per a ser completes i que estar sola és signe de fracàs. I ens fan creure que estar sola i lliure fa por. 

Em fan pensar com serà nàixer i créixer a un altre país sent dona. A India, Nigèria, Iran, Palestina, etc..I em recorden que ací la nostra guerra tampoc està guanyada, i que continuen morint dones cada dia simplement per això, per ser dones. 

Elles van de rosa, si, però no són princeses com les dels contes. No esperen a cap home que les alce si cauen. Van en bicicleta i són independents. Són, com totes nosaltres les dones, unes guerreres. Desitge que ninguna d'elles haja de patir cap abús, ni rebuig, ni despreci, ni maltracte, ni res que se li parega. Ni per part de ningún home, ni per part de cap altra dona. Elles van de rosa i són valentes. No tenen por. A totes les princeses guerreres va dedicat este post. 

A vosaltres, les dones de la meua vida.