"Confesión"

Dimarts 16 de gener. Són les 7 del matí i em desperta el soroll dels pasos de Sam entrant al menjador, que és durant uns dies una habitació improvisada. La meua, clar està. Al cap tinc una cançó, "Confesión" de un cantautor conegut com El Kanka. El meu cervell me la repeteix una i una altra vegada i no se perquè, fa molt de temps que no l'he escoltada. Prepare uns ous per a desdejunar i un café de bolsa, com si fos un te (és la primera vegada que ho veig) i em prepare per a anar de nou cap a la ciutat.

Visite el Silo Park i el Victoria Park. En aquest segon hi ha gent per tot arreu fent exercici: corrent, boxejant, sentadilles, flexions, etc, etc.. Molta gent amb molts bons propòsits d'any nou, veritat? He llegit que hi ha una tenda de te al centre on pots tastar diferents tipus de manera gratuïta. M'acoste allí i prove tres tipus diferents de te, el millor uno de coco i cacao servit amb un poc de llet de soja. M'hagués encantat comprar-lo però els preus són tant desorbitats que em pareixen ridículs!

Trobe una cafeteria molt "cuqui" i em prenc un chai latte mentre escolte "Confesión". Després de tindre-la tot el dia al cap, havia de posar remei al tema.Torne a casa de Sam i preparem el sopar. Demà serà un altre dia.

Ja és dimecres. Avui fa just una setmana que vaig arribar a NZ. La cançó d'ahir m'inspira a confessar certes coses i compartir-les amb qualsevol persona que puga llegir tot açò.

Desde ben joveneta que m'agrada escriure. Quan vaig començar a aprendre a tocar la guitarra, vaig escriure algunes cançons que supose que encara guardaré amagades en algun calaix; I de les quals probablement m'avergonyiria de llegir. Supose que parlarien de l'amor, o del desamor, de com de diferent em sentia de tot el món (com qualsevol altre adol.lescent) i de tota classe de preocupacions típiques d'aquella edat. La major part de les coses que he escrit durant anys soles les ha llegides una persona: jo. He de dir que és nou per a mi expressar el que pense i sent i obrir la possibilitat de que altres persones ho lligen. I he de dir també, que m'agrada.

Exposar-me i mostrar-me al món tal i com sóc ja no m'asusta. Pot ser és un repte en moltes ocasions, inclús costós i molt difícil. Però ja no em fa por. Pel contrari, viatjar sola i eixir cada dia a descobrir coses noves si que me'n fa de por. Quan algunes persones em diuen això de: "qué valenta eres", "jo no podria fer-ho", etc., de veritat pense que no tenen ni idea de tot el que passa pel meu cap cada vegada que em veig en un lloc nou sense ningú conegut al meu costat. Els primers minuts és molt aterrador i desconcertant, però després, s'obri tot un ventall de possibilitats davant de mi que fan que la por es transforme en il·lusió, curiositat, inquietud...I m'ajuda a dur a terme el que vull fer. Jo no sóc tan valenta, i tampoc crec que hi haja gent que no podria fer-ho. Simplement crec que és una qüestió de prioritats, de deixar la comoditat de costat i posar-se a un mateix en situacions de les que un no és creu capaç de resoldre. Sorprenentment, som capaços de tot això, i de molt més.

La meua auto-exigència no em deixa mai conformar-me amb el que he aconseguit i per això sempre vull més. Em pregunte si algun dia podré saciar eixa necessitat de ser una millor versió de mi mateixa, i si arribaré realment a reconèixer en mi les virtuds, habilitats, valenties i en general coses positives que SEMPRE reconec i reforce en els altres.

Ara que ja he "confessat" dues de les coses més importants que m'han rondat pel cap estos dies, faré una última però no menys important confessió (hui és que estic inspirada). Bé, més que una confessió és un agraïment. I és que una de les altres coses que no he deixat de pensar des que vaig deixar "la terreta" és quan d'agraida em sent de tenir la familia que tinc. I hui vull publicar com d'orgullosa estic de tenir un pare que m'ha ensenyat que no existeixen els límits (se'ls posa un mateix), que pots aconseguir el que vullgues i que tot això suposa un esforç, constància i molt de treball. Una mare que dia a dia em mostra que sense ella, res no funcionaria de la mateixa manera, i que fa de mare, amiga, metge, veterinària, psicòleg.. I tot el que faça falta per a que a mi (i a tots a casa, inclosos Yuka i Cotó) mai ens falte de res. I un germà, que encara que em va llevar el protagonisme ja fa quasi 24 anys, li ha donat un sentit a la meua vida totalment diferent al que tenia abans, i m'ha demostrat que no hi ha cap amor més gran que l'amor tendre i incondicional que sent cap a ell.

I ja acabe amb els sentimentalismes, que ja m'he fet plorar a mi mateixa..deuen ser les hormones del "shark attack" com diuen ací, jajaja.

Hui he intentat anar a una illa volcànica que es diu Rangitoto (el dia de la sang). Es diu així perquè segons la llegenda Maorí, hi havia dos caps de diferents clans que es van enfrontar en una gran batalla per l'amor d'una dona, la que estava casada amb un d'ells. Dic intentat perquè després d'estar mitja hora en el ferri, quan ja estàvem a punt d'arribar, ens han dit que no podien amarrar el bot allí, que feia massa vent i la marea estava molt baixa. Mitja volta, ens tornen els diners i aclarit. M'he passejat per la ciutat i ara escric des d'un parc, el Auckland Domain.

Són les 16:30 de la vesprada i Sam està a punt d'acabar la feina. Tinc una sensació bonica després d'haver compartit tot açò. Pot ser algunes i alguns de vosaltres esteu descobrint una part de mi que no coneixíeu. Creieu-me quan dic que jo també.