Els mons de Laura pel món

El diumenge vaig trobar un lloc al mercat on feien falafel i em vaig sentar a menjar després de la classe de yoga. Ho vaig acompanyar amb una botella d'aigua amb unes fulles de hierbabuena dins. Fins ahí tot bé. Me'n torne a l'hostal, em pegue una dutxa i em relaxe al llit. De sobte em trobe molt cansada, tots els músculs del cos em fan mal i tinc el cos bollint, però tinc molt de fred. "Tinc febra", pense. I li demane a la dona de l'hostal si em pot preparar un te o algo calent. Em mira i em diu: "Oh, you sick, miss, you go to the doctor", amb el seu pobre anglès. I crida al metge. Als dos minuts ve un xic jove amb una moto i em recull per a portar-me al centre de salut. Quan arribe allí em reben altres dos xics joves i guapots a la recepció, anoten la informació que necessiten i em passen a vore al metge, que també és un altre xic jove, tindrà la meua edat més o menys. Després de prendre'm la tensió i la temperatura (tinc febra)mesurar l'ox

Dimecres. El pla d'avui és relaxat. Desdejunem sense presses i tornem a casa mentre esperem unes hores a que el sol baixe i així poder anar a visitar un parc. És un lloc curiós, hi ha varies estàtues gegants, una d'elles (encara en construcció), serà més gran que l'estàtua de la llibertat quan estiga acabada. Passegem pel parc i ens trobem amb una excursió d'adolescents que venen d'una escola de la illa de Java. Un dels professors se'ns acosta a mi i a Julia i ens demana si es pot fer una foto amb nosaltres. "Ens hauran confós amb algú?", pense. I és que no és la única vegada que m'ha passat. Un altre dia, en una tenda, entra un xic que se me posa al costat i sense dir-me res es fa un selfie amb mi. Li comente a Anna que tot açò em sorprèn molt. I no és que pense que jo sóc una bellesa excepcional ací, no. És que pel que he entès és molt "cool" i "guai" tindre amics "blancs" i la gent aprecia molt això. I quan poden, c

Gili Air és un lloc preciós: tranquil i paradisíac. No hi ha sorolls de cotxes ni motos.. Sols s'escolta el cant dels ocells, les ones de la mar, el xiuxiueig de la gent parlant aci i allà i la música de Kenny G. al bar del costat (que és, des del meu punt de vista, molt hortera). Desdejunem mirant a la mar i mentre negociem el preu d'uns pareos que volem comprar se'ns acosten dos xics per a unir-se al "regateig". Són austríacs, Mike i Tobi. Intercanviem unes bromes amb ells i els diem un "See you later, guys" i ens donem un bany a la piscina. Ens trobem de nou amb ells unes hores més tard i ens sentem junts a xarrar. Mike i Tobi són cunyats, treballen venent cotxes i fent radiografies, respectivament. De seguida connectem i ens proposen anar a caminar per la illa amb un altre amic que ells han conegut, un altre Mike, d'Anglaterra. Anna té ganes de quedar-se sola però a mi m'abelleix veure el lloc i me'n vaig amb ells. És fàcil estar amb ell

Dimarts 13.03. L'habitació de l'hostal on estic és un desastre. Hi ha roba tirada per tots els racons, caixes de galetes buides, ampolles de cervesa, aigua, batuts, etc.. L'olor a humanitat també és prou desagradable i el primer que faig al despertar-me és obrir la finestra per a ventilar-la. Desdijune a la terrassa i la xica que seu al meu costat em pregunta: "Hey, how are you?" i comencem a parlar. És sueca, rubia amb uns ulls entre verd i marró, molt bonics per cert. Després d'una estona xarrant decidim eixir juntes a passejar al costat del riu. Arribem fins al Kangaroo point, que malgrat el seu nom no hi ha cap cangur allí. Però si trobem a uns simpàtics animalets que estan per tot arreu. Una espècie de rèptils dels que no sabria dir-ne el nom: iguanes ? Ni idea. Tornem cap a l'hostal. Maja, la xica sueca, em diu que la seua història familiar és complicada i no vol parlar més del tema. Jo no li pregunte res més tampoc. Em done una dutxa i em trobe amb

Dijous 8 de març. Viatge a Brisbane. Hui és el dia internacional de la DONA i hui fa dos mesos que vaig sortir de casa a la recerca de noves experiències i amb l'objectiu d'aprendre coses noves, créixer i (re)trobar-me amb el que sóc i el que vull. He llegit al diari que a Espanya hi ha organitzada una vaga feminista i pense en què m'agradaria estar ahí per a participar d'ella. Ací la veritat és que no he sentit parlar de res ni vist tampoc molt de moviment en eixe aspecte. Arribe a Brisbane sobre les 2 de la vesprada i busque el lloc on em quedaré uns dies. Em done un passeig per la ciutat i faig unes compres al supermercat i per la nit em gite prompte per a estar al 100%, demà tinc visita! Tinc amics tan genials que s'agafen un parell de dies lliures a la feina per a vindre a veure'm. I és que clar, per a Sam que viu a Auckland, no és molt difícil agafar un avió cap a Australia, que en 3 hores ha arribat a Brisbane. Passem uns dies passejant per la ciutat: ga

Dimecres 7 de març. Ester i jo ens alcem a les 6 del matí per a agafar el tren que ens portarà al Morisset Park, que està a dos hores de camí. És un parc al costat d'un hospital psiquiàtric on viuen els cangurs en llibertat. No hi ha res més allí, sols els animals al seu aire. La dona que ens porta en un minibus de l'estació del tren al parc ens demana per favor que no donem de menjar als animals, que estan tornant-se més agressius per això i que ells s'alimenten de l'herba i no necessiten que nosaltres els humans els hi donem res més. També ens explica que el parc és l'hàbitat natural dels cangurs i que per això no és cap atracció preparada per als turistes, no hi ha wc ni tendes per a comprar res, ni tan sols bancs per a sentar-se, i que volen mantindre-ho així. Em pareix del més lògic i normal i la veritat és que pensava que si que podríem donar-los algun tipus de fruita o vegetal. Nosaltres portàvem unes pastanagues per a donar-los, però al final ens les hem men