"Rayos y centellas"

Ja estem a divendres o això crec, perquè la veritat és que el jetlag m'ha tingut un poc confosa estos dies.. Hui el dia comença amb núvols, i jo nuvolada. El dia d'ahir va ser intens, molta platja i molt de sòl, i jo, després de 30 anys pareix que encara no he après que la crema solar existeix, m'he cremat tota!!

Sam em prepara el desdejuni (si, sóc una mimada, però jo també mime, eh !!) i després de recollir tots els trastos i deixar la casa decent, ens acomiadem de la "super platja" de Waihi i ens posem de nou en ruta. El destí d'avui és Rotorua, una zona prou coneguda on es poden veure uns geysers que erupcionen cada 20-30 minuts. Pel que he llegit a la Lonely, sol estar prou concurrit i és un fenòmen que val la pena veure.

De camí parem en una altra platja que està al costat d'una xicoteta muntanya. Sam em conta mites i llegendes dels Maoris i intenta ensenyar-me paraules en l'idioma també, però de moment sols recorde una: "hine", que significa "dona". Ens entra la fam i trobem al passeig marítim un quiosc on venen bols de smoothies... Mare meua! Quina cosa més deliciosa! 🙂 Pense en que podria quedar-me ací i dedicar-me a vendre'n jo també, per què no?

Quan per fi arribem a Rotorua, el paisatge que trobem és com tret d'una peli de Tim Burton. A un costat del cel es veu el sol i el verd dels prats, i a l'altre són tots núvols negres i boira. Ja hem escoltat per la ràdio que s'apropa una gran tormenta. I tan gran. De sobte comença a ploure a canters, com si s'acabara el món, "Rayos, truenos y centellas" per tot arreu!!! Mi gozo en un pozo, em quede sense vore els geysers esta volta. Com a alternativa, a Sam de li ocorre la genial idea d'anar a unes termes on l'aigua està a 40 graus i da olor a ou podrit. No em pareix una idea gens atractiva tenint en compte la que està caient, però, com no tenim massa més alternatives i sóc prou fàcil de convèncer, allà que anem. La piscina amb l'aigua calenta, ploent a canters damunt nostra, rajos i trons, i unes vistes.. Que sols per això, ja ha valgut la pena. Tant era la tronada, que els responsables de l'spa desallotgen les piscines per por a que a algú li caiga un raig damunt. Total, que al final, ens tornen els diners i ens posem en marxa cap a Te Awamutu, el poble de Sam. Sa mare ens deixa la casa esta nit.

Ens ve de pas anar a vore un pont que es va construir fa més de 100 anys. Intentem creuar a l'altre costat, però la sensació de que està menejant-se és prou horrible i sols anem fins a la meitat. No apte per a persones amb por a les altures (mama, he pensat molt en tu, jajaja).

Quan arribem a Te Awamutu, Charlie, la gata, ens rep allí. Preparem el sopar i descansem al sofà, i tinc la sort de relaxar-me amb la música de la guitarra de Sam de fons. Diuen que és més fàcil que t'alcance un raig que el fet de que et toque la loteria. A mi no m'ha tocat la loteria este any, i afortunadament, tampoc m'ha alcançat cap raig. M'adorc pensant en que ens depararà el dia demà!

És dissabte. Els xiquets del veïnat corren descalços pel carrer, Charlie té ganes de carícies i fam. Probablement este segon és el motiu pel que s'apropa tant a mi. Hui decidim prendre'ns el dia amb tranquil·litat, no hem parat des del dimecres i necessitem un poc de pausa. Deixem la casa després de conversar una xicoteta estona amb unes xiquetes super boniques, i decidim que anirem cap a Auckland, on Sam comparteix pis amb dos xics més. Com els dos som prou cul coents, al final trobem un monte on hi ha diferents sendes per a caminar, i decidim muntar.. És un bosc com si es tractés d'un compte de fades i donyets, i sols s'escolta el cant dels ocells.

Després ja ens toca posar-nos de nou en ruta..Mentre escoltem "Naked" de Anoushka Shankar, m'abraça un sentiment de melangia i em sorprenc a mi mateixa preguntant-me: Qué faig ací realment, qué és el que he vingut a buscar?

Ara són les 18:23 de la vesprada del dissabte 13 de gener de 2018. Estic sentada en un sofà marró dels anys 60 i tinc un quadre de pals de fusta que simulen armes darrere de mi. Pense en la gent a la que estime, i enyore un abraç seu. Obric missatges que arriben desde l'altre costat del món, i em sorprèn el adonar-me'n de que cadascú té el seu propi, de món dic, i que de vegades m'agradaria que algunes persones el pugueren compartir amb mi. Però, la vida no és sempre com a un li agradaria, ni tampoc com un planeja. Amb tot açò dit, me'n vaig a passejar per Auckland, perquè ací i ara, tinc tot un nou món per descobrir.