Els mons de Laura pel món

Diumenge 25 de febrer. Luke està convidat a l'aniversari de la seua cosina que hui fa 20 anys. Em pregunta si vull anar i conèixer a part de la seua familia, i jo accepte. Passem la vesprada allí i ens conviden a dinar, bloody Mary i pastís. Georgia, la que hui celebra les seues dos dècades de vida és una dona forta i segura de su mateixa. Porta un vestit ajustat sense mànigues d'un color blau clar, amb un cinturó estampat. Unes botes d'un dorat molt cridaner i els llavis de color roig. El monyo curt, un poc crescut després d'haver-se'l rapat fa unes setmanes. És evident que no es depila i la bellesa natural que desprèn és abrumadora. Parle una bona estona amb ella i em conta que està estudiant ciències polítiques en la especialitat de gènere. Qui em coneix ja sabrà que saber açò em va tocar la fibra i em va motivar encara més a xarrar amb ella. Mentre conversem la mire i pense en com m'agradaria haver sigut així als 20 anys. Tindre les coses tan clares, una pas

Els últims dies a Auckland han sigut un poc extranys..Pot ser siguen els nervis del canvi. En certa manera m'he acostumat a viure ací i comence a sentir-me còmoda. Siga pel que siga, he tingut uns dies de reflexió i he passat temps amb Sam també. Hem eixit a correr, cantat moltes cançons amb la seua guitarra, hem vist alguna peli i xarrat de tot un poc. Sam és una d'eixes persones que ha sumat alguna cosa a la meua vida. Eixes persones. Dimecres 21.02.2018. Sona "Tennessee Whiskey" de Chris Stapleton. No coneixia aquesta cançó fins que li la vaig sentir cantar a Sam. Prepare la motxilla, esta nit deixaré Auckland i volaré cap a Melbourne, Australia. Tinc una sensació agredolça: per una part, m'abelleix molt conèixer un altre lloc, altres costums, altres paisatges, altra gent; per l'altra, tinc ganes de quedar-me ací. Quede amb Sam per a dinar a l'Auckland Domain, un parc que ja sent com si fora una part de mi, quasi com el "Censal" a La Vila, on

8 del matí. Dissabte 17 de febrer. Les converses d'ahir amb Anna ressonen al meu cap. Sam va d'un costat a l'altre de la casa, preparant desdejuni i motxilla, hui se'n va a tocar a Wellington. Nadia i Richy, els seus amics i companys de banda, venen a per ell a casa. "See you tomorrow and enjoy your gig, guys!". He quedat per a passar el dia amb Anna. Mitja hora després del temps acordat, arribe suant i pensant que la pobra xica ha estat esperant-me una bona estona. Afortunadament, ella també ha arribat un poc tard, així que no ha sigut un llarg temps d'espera. Anem cap a la galeria d'art, que jo ja he vist, però com és gratis no m'importa repetir amb ella. No se que ha passat en aquesta franja temporal però quan arribem allí ens diuen que sòls és gratuït per als residents al país i que nosaltres hem de pagar 30 dòlars. Així que decidim anar a passejar i veure diferents parcs. Després d'un llarg passeig, fem una pausa al Victoria Park, i ens s

Ja ha passat més d'un mes des que vaig eixir de casa amb la meua motxilla a l'esquena. Esta setmana comença també amb pluja. El dilluns 12.02 passa quasi sense adonar-me'n i el dimarts també. 7km de carrera sota un terrible sol d'estiu m'esgoten, i em passe la resta del dia llegint i fent no res. El dimecres me'n vaig a Paihia, Bay of Islands. Diuen que és un lloc bonic, així que em compre els bitllets del bus i reserve el hostel per a dos nits. Al bus em pose a parlar amb una xica alemanya, Manju. Si, ho se, el seu nom no sona molt alemany, i és que els seus pares han estat viatjant durant molts anys per temporades a la Índia, i ella ha crescut en mig dels dos països, i l'han educada en la religió hindú. De fet, Manjulali és el nom que la guru li va donar. Fa 5 mesos que està viatjant,encara que ja ho había fet abans. És ballarina i té una escola de dansa a Berlín, que regenta amb la seua ex-parella. Ell va decidir deixar-la i ella va decidir viatjar pel m

Aquests últims dies me'ls he dedicat a mi. A fer el que m'abellia en cada moment. Sense donar explicacions, sense culpabilitzar la meua apatia, sense arrepentiments, sense auto-critiques ni auto-compasió, sense més. Ser un mateix és fàcil, però també molt difícil de vegades...O és que es pot NO ser un mateix? Açò em recorda a la pel·lícula "I love Huckabees", per als que l'heu vista, ja sabeu de què parle. Per als que no, a qué esteu esperant? El dijous dia 8 vaig anar a Rangitoto, la illa volcànica a la que s'arriba en mitja hora de ferri des del centre de la ciutat. Com he contat en una altra entrada, ja havia intentat anar allí una vegada i per raons climatològiques no van poder amarrar el bot per a parar. Però aquesta vegada he sigut més afortunada i vaig poder passar unes hores de passeig per la illa. És un lloc turístic i això ja ho veus quan muntes al ferri, que va ple. Em vaig trobar amb una parella d'uns 60 anys de la República Txeca, i vam estar

El dimecres dia 7 va ser l'aniversari del menut de la casa, Ximo, el meu germà. Amb això de que visc al futur em faig un embolic amb quan és el millor moment per a felicitar-lo. Ja són 24 anys. Com de ràpid passa el temps! Encara recorde com si fos ahir quan li canviavem els panyals ma mare i jo. O un dia que el vaig pillar bevent d'una botella de gel de dutxa. O un altre dia que quasi s'ofega amb un xiclet. O un dia que entre baralles, li vaig dir que era adoptat (açò encara no m'ho ha perdonat). O com de simpàtic, divertit i graciós que ha sigut sempre, fent-nos striptease, rient-se per qualsevol cosa i fent comentaris de xiquet. Recorde també els seus partits de fútbol, i com d'aficionat era a la bici. I quantes manies que tenia! Que si les etiquetes dels peluxes per a dormir, que si mirar la sola de les sabates mentre caminava, etc etc... Recorde també que ha sigut un "pupes". De ben xicotet ja l'havien operat de varies coses, es posava malalt mol

4 de febrer. De nou diumenge. Després d'un super desdejuni, em trobe amb Raz. Anem al jardí botànic i ens sentem a una cafeteria a prendre algo. Em demane un troç de pastís de plàtan i avellanes (que bo estava!) i ens sentem a la gespa una petita estona abans d'anar cap a l'aeroport. Xarrem durant un parell d'hores i Raz s'ofereix a portar-me en la seua furgo de color verd (m'encanta!). Ens acomiadem amb un abraç i un "Let's keep in touch" i ens fem una foto de record. Entre avió, autobús i tren arribe a casa de Sam quasi a les 10 de la nit. Ell està a un assaig i encara no ha arribat tampoc. Amb cara de son i "d'agror" li dic bona nit i em gite desitjant gaudir del dia en soledat demà.  Dilluns. Està ploent à canters i a casa estic sola. Per fi! Quants dies portava sense tindre una estona per a mi. Em trobe cansada i el temps tampoc acompanya, així que decideixc passar el dia de relax a casa. És curiós com de fàcil és sentir que el