El plaer d'anar descalç

La pluja colpeja la finestra del menjador, la meua habitació. Sam i Tim (un dels seus companys de pis) entren intentant no fer soroll, però em desperte igualment. Són al voltant de les 8 del matí i està ploent barbaritats. Fa vent i hi ha boira. Tenia pensat intentar de nou anar a la illa de Rangitoto, però no serà possible hui tampoc amb el temps que fa. Decidisc que hui necessite "Laura time" i em quede a casa. Em dedique a llavar roba, escoltar música i cantar, contestar missatges, fullejar la lonely, etc.. Dave, l'altre dels companys, em proposa veure una peli, i ens posem "Once were warriors". Una pel·lícula gravada a Auckland als anys 90 que conta la història d'una família Maori, i reflexa com vivien (i viuen) en un dels suburbis de la ciutat.

Teníem decidit eixir esta vesprada de dijous cap al sud, al parc nacional de Tongariro, però per a estalviar una nit de dormir fora de casa, eixirem divendres de matí. Em trobe cansada i tinc un dia d'aquestos en els que no saps que vols: tinc ganes d'exercitar-me però em fa gossera, vull eixir al carrer, però plou.. Tot són excuses perquè en realitat la qüestió és sols que necessitava un dia de relax. Sam, que té més paciència que un sant, em proposa anar a una platja que es diu Piha. Li pose una cara "d'agror" impresionant però accepte la proposta.

Conduim durant uns 45 minuts, i mentre sona "Un nom" de L'Ham de foc, Sam em conta historietes i anècdotes. Quan arribem a la platja, la meua cara i tota la meua actitud canvien radicalment. És un lloc super bonic! I tenim la sort de veure la posta de sol, i l'Arc de San Martí. La pluja ens ha donat una petita tregua i ens ha deixat gaudir d'aquest paisatge tan meravellós.

Hi ha una espècie de penyó en mig de la platja al que es pot muntar per a veure el panorama desde l'altura. Sam és un cul coent i em diu de muntar. Per a accedir ahí hem de creuar una espècie de petit riu que es forma amb l'aigua de la mar. Per a això, òbviament, ens hem de llevar sabates i calcetins. Jo, que hui estic potrosa i li pose pegues a tot, em descalce remugant i em dirigeix a creuar el "riuet" i a muntar al penyó. Descalça. La temperatura de l'aigua és còmoda i fa que els peus es preparen per a muntar al penyó.

He observat que ací hi ha molta gent que va descalça. Pel carrer, als supermercats, a les tendes... Xiquets, gent major, surfistes en banyador o gent amb pantaló i camisa.. Després d'haver muntat al penyó i haver passejat per l'arena escrivint paraules amb els peus i "fent el mico" un rato, pense en el plaer d'anar descalç. És relaxant, còmode, i fa que siga més conscient de tot allò que trepitgen els meus peus. A Noruega tenen la costum de llevar-se les sabates abans d'entrar a casa: no sols és una qüestió d'higiene a la llar, si no també una alliberació. Arribar a casa i traure's totes les coses que molesten i que ens lliguen a modes, i a la idea de que fem les coses "perquè s'han de fer així" i no perquè realment desitgem fer-les així, és absolutament un dels grans plaers de la vida. Ací hi ha gent que tria anar descalça pel simple plaer de fer-ho, o pot ser (i açò trenca tota la meua idea romántica d'anar descalç) perquè està de moda.

En qualsevol cas, tot açò m'ha fet adonar-me'n de nou de quantes coses ens perdem, quantes coses deixem de gaudir per no posar atenció a elles, o simplement per donar-les per sentat. I em porta a decidir que no vull donar per sentat res, i que no vull viure amb preses. Vull gaudir de cada olor i cada sabor, de cada pas descalç a l'arena, de cada gota d'aigua, de cada cançó i de cada abraç que intercanvie amb algú estimat. Vull anar descalça per la vida i sentir totes les coses ben dins la pell, les bones i les dolentes, perquè anar descalç és obrir-se a trepitjar tot el que la vida ens posa davant. De vegades seran pedres o roques, de vegades serà arena i aigua, de vegades plomes, de vegades raïm i podrem fer vi... Però sempre en traure'm algo de bo. Per això, i a partir d'ara amb més raons, seguiré gaudint del plaer d'anar descalç...