Els mons de Laura pel món

Jo no tinc casa, On em quede?

Ara. El món, en la forma en la que el coneixiem, cau a trossos. Se'ns desmorona sota les nostres finestres i balcons. Ens enfrontem, inexorablement, a una realitat inesperada, incerta. Una realitat, que cadascú tria viure a la seua manera, però que per a totes les persones significa el mateix: una parada en el camí. Una pausa. Un parèntesi. Un descans. I ens regala allò més valuós que podem posseïr: temps. Ens obstinem en ocupar-lo i omplir-lo: distraccions, entreteniments. Com si no ens haguera ensenyat ningú a avorrir-nos, a no fer res. Pot ser la vertadera por està en trobar-nos amb nosaltres mateixos. En escoltar el nostre món interior al que tant ignorem en la voràgine dels dies d'ordinària velocitat. Ara. Temps. Temps. Que més que per a fer, és temps per a ser. Per a retrobar-se amb els xicotets detalls de la qüotidianeitat dels dies. Per a tornar a apreciar la bellesa en les coses més banals. Per a entendre com de limitat és el nostre temps, i com el malga

Han sigut ferides primer. Algunes no han curat bé, i són molt visibles. Hi ha d'altres que no veiem, però que romanen en nosaltres per sempre més. A la pell o a la mirada, a les pors o a la força. A tot allò que diem, i a tot el que ens guardem.  Són com l'eixida del laberint que porta a la mostra més cruenta i real del "un mateix". La transparència més profunda del que som. Una mostra de la nostra vulnerabilitat com a éssers humans que ensopeguem una i altra vegada amb les mateixes roques. I de que, amb o sense advertències, tornem a caure al mateix punt. I ens tornem a llevar, traient-nos la pols, per a tornar a començar. Desplegant el mapa de les nostres eleccions, les trobem ahí a sobre. Ens ensenyen el camí recorregut i ens adverteixen dels possibles perills futurs. Perills, que nosaltres, amb l'esperit aventurer i la certesa de que tot és incert, assumim. Arriscant. Guanyant unes voltes, aprenent sempre. Marques i senyals provocades per paraules dites carreg

A la cambra jeia una llum tènue d'un sol cansat que s'amagava un dia més. Es reflexava la posta de sol a l'espill que observaven en silenci. Jeien al llit tots dos, ambdos cossos nuets. Amb els dits acaronava la seua esquena i li provocava una ona de calfreds que li recorrien totes les parts. I soltava una rialla sorda que moria al seu coixí. Desitjava en veu alta penetrar totes les capes de la seua pell, i conèixer tots els seus racons. Desitjava, en veu alta també, parar el temps per un instant, i acabat el pensament, ja havia guardat al calaix dels records, l'imatge abrumadora d'aquell moment. En secret, desitjava que tots els "sempre" foren tan literals com sonaven ; que el "això no passarà", fora una promesa irrompible. I que el "mai" fora mai per sempre, i que res ni ningú ho pogués fer canviar. Li observava i li contava totes les manxes, totes les pigues, les cicatrius, totes les marques de la pell. Una pell que la feia sentir en