Ella no és nom propi
En aquell moment Ella acumulava tristeses i dolors que emmagatzemava dia rere dia. Coneixia i explicava, aprenia i parlava, compartia i esperava. Esperava una vida que no arribava. Descobrí doncs aquella cantant de folk que lluïa un barret de color marró terra i unes botes a conjunt, que cantava el que vivia i que vivia per damunt de tot. S'havia casat jove, jove de debó. Jove d'edat, de ment i de cor. Havia crescut entre veus i guitarres, entre esglèsies i juraments. Era dolça i petita i no tenia por. Escrivia les seues cançons que desglossaven cada pas que donava, i que barrejava tota mena de natures, d'entre elles la natura humana. Escrivia en la soledat de les nits o en la voràgine dels aeroports. Escrivia sobre paper, o sobre les pedres. Aquell dia Ella es descobrí sobre la terra banyada d'un camp que acollia música, dansa i cultura. Cultures, millor dit. I allí estava de nou, portava la seua guitarra, vestia de negre. La va rebre amb un abraç, un abraç dels que