Ni es veu el Puig Campana ni fa olor a xocolate

Després d'unes quantes infinites hores d'avió, per fi arribe a Auckland. He estat parlant amb una parella d'holandesos (Nico i Laura) que viatgen amb un bebé de tres mesos (Sam) i han llogat una furgoneta amb la que recorreran el país durant dos mesos i mig. Intercanviem els telèfons i comentem el fet de poder-nos trobar més tard, però bé, pot ser això no passe mai, qui sap?

A l'aeroport m'espera Sam, un músic neozelandès que vaig conèixer a Trondheim quan ell estava de gira per Europa. Em proposa anar a una casa que una amiga de sa mare té prop de la platja (un lloc que es diu Waihi, a la costa est) Són dos hores més en cotxe, estic esgotada però accepte la proposta i ens posem en marxa.

La primera impressió de les carreteres és prou sorprenent, no se realment com m'ho imaginava, però de tota manera em sorprèn. Al voltant tenim camps verds i moltes vaques, i en moltes zones pareix que estiguem envoltats de jungla. Ací condueixen per "l'altre costat" i em costa prou acostumar-me. Tinc la sensació de que són tots conductors "kamikaze" i de que giren en direcció contrària tot el rato!! Li conte a Sam la meua experiència conduint per l'esquerra en Irlanda, i òbviament no és massa esperançador que algú em confie el seu cotxe🙄😌

Arribem a la casa, deixem els trastos i mon anem a passejar per la platja, que està a dos minuts. És un lloc enorme!!! I el fet de que no hi haja pràcticament ningú fa que la sensació d'immensitat es multiplique. Tornem a casa i.. Com serà la meua cara d'esgotament que Sam s'ofereix a anar a comprar el sopar, fish and chips (es nota la influència anglesa) i prepara una amanida. El final d'un dia ben llarg.

M'alce després de dormir unes 10 hores o més i, tot i que em trobe més descansada, encara no tinc el cos al lloc. Prepare el desdejuni mentre Sam se'n va a fer la seua carrera matutina i decidim junts l'itinerari del dia.

Ruta de platges. Hem estat primer a Whangamata. De nou una platja increïblement gran. Com és típic ací, hi havia molta gent fent surf, i Sam no anava a ser menys. Com jo encara no m'he decidit a provar, m'he passejat per allí admirant el paisatge. Després hem anat cap a Cathedral Cove, un lloc prou bonic pero també molt turístic i perdia un poc el seu encant el vore varies llanxes, moltíssims pals selfie, etc, etc..

Tairua i Hahei han sigut també objectiu hui. I per últim, Hot Water Beach. És famosa perquè es pots banyar amb aigua calenta quan hi baixa la mar. L'únic que necessites és una (o vàries) pales per a excavar un forat a l'arena, un poal per a barrejar amb aigua més gelada i un poc de paciència per a aguantar a la resta de turistes que volen fer el mateix que tu. Nosaltres ja estavem prou cansats i farts de sol, així que hem anat a donar un passeig i vore el panorama. Ja eren al voltant de les huit de la vesprada i ens quedaven dos hores de camí de tornada.

Quan un està tan lluny de casa sempre enyora el que no té prop. I és que l'ésser humà té la punyetera capacitat d'enyorar sempre el que no té, i de valorar molt poc el que està al seu abast. Hui he pensat en el Puig Campana i en l'olor a xocolate que tenim a casa nostra, i me n'he adonat de que això sempre estarà ahí, per molt lluny que jo me'n vaja. Eixe pensament m'ha fet gaudir d'uns paisatges meravellosos que pot ser no torne a admirar mai més.. O tal vegada si? Pot ser eixe siga un dels meus propòsits d'any nou i d'aquest viatge: valorar i estimar (encara més) a tot i a tots aquells a qui tinc prop (incloent-me a mi mateixa) i deixar l'enyor per al cant.. Com ja feia el gran Lluís Llach..