Els mons de Laura pel món

- He estat molt lluny últimament. - La distància no es mesura en kilòmetres. Sino en abraços. - Hi ha distàncies difícils d'apropar. - Hi ha, a més, distàncies que són insalvables. - No estic d'acord amb això, jo. - No cal que ho estigues. - M'han ferit, saps? I ara tot fa mal. - El temps curarà la ferida. - Sí, clar. A més, no té importància ja tot açò. - No? - No. - I què t'ha fet pensar així? - Mirar-te als ulls. - Com? - Saps que hi ha una dosi òptima d'abraços que hauriem de donar i rebre al dia per a ser feliços? - Doncs jo crec que dec estar en negatiu. - Bé, tot es pot arreglar. - No, tot no. - Tens raó, tot no. Però això si. I es van fondre en un abraç... - Saps? Voldria juntar totes les peces que tens trencades. - Abraça'm. "Un día alguien te abrazará tan fuerte, que todas tus partes rotas se juntarán de nuevo". - A. Jodorowsky-

És diumenge. I ja he contat alguna vegada que hi ha molts tipus de diumenges. Bé, avui és un dels diumenges que et deixen una dolça sensació de felicitat, i que et fan sentir afortunada. Feia temps que no passava un diumenge d'estiu així. Dia de platja i dinar en bona companyia i una estona de soledat per a escoltar música, escriure i en general gaudir de la tranquil·litat de fer i ser el que vull.  Als auriculars sona "Si yo fuera otra" de Marlango. No se quantes voltes hauré escoltat esta cançó! Mentre balle asseguda a la cadira del menjador de casa dels meus pares, que és ara la meua llar de nou,  pense en la quantitat de vegades que he preparat el meu equipatge en els últims anys. I pense en tot el que cap en una maleta. I caben moltes coses. Moltíssimes, quasi infinites. Moltes són materials, altres no es poden veure, però es poden sentir. A la meua maleta carregue el meu món, ma casa, tot el que tinc i tot el que sóc. Perquè quan faig una maleta no sóls por