Un amor d'ulls quasi negres i una cama trencada

Aquests últims dies me'ls he dedicat a mi. A fer el que m'abellia en cada moment. Sense donar explicacions, sense culpabilitzar la meua apatia, sense arrepentiments, sense auto-critiques ni auto-compasió, sense més. Ser un mateix és fàcil, però també molt difícil de vegades...O és que es pot NO ser un mateix? Açò em recorda a la pel·lícula "I love Huckabees", per als que l'heu vista, ja sabeu de què parle. Per als que no, a qué esteu esperant?

El dijous dia 8 vaig anar a Rangitoto, la illa volcànica a la que s'arriba en mitja hora de ferri des del centre de la ciutat. Com he contat en una altra entrada, ja havia intentat anar allí una vegada i per raons climatològiques no van poder amarrar el bot per a parar. Però aquesta vegada he sigut més afortunada i vaig poder passar unes hores de passeig per la illa. És un lloc turístic i això ja ho veus quan muntes al ferri, que va ple. Em vaig trobar amb una parella d'uns 60 anys de la República Txeca, i vam estar caminant junts una estona. Va ser prou còmic perquè l'home no parlava anglès, i el nivell de la dona era "very basic". No és que el meu siga "proficiency" tampoc, però quan un es vol comunicar, ho fa, independentment de parlar la mateixa llengua o no. La dona em va contar que la seua filla porta 12 anys vivint a NZ i treballa (adivineu!) de psicòleg. Xarrem un rato, i després cadascú continúa el seu camí." Enjoy your trip", em diu amb un somriure.

Després de l'excursió vaig coincidir amb Sam al centre i vam estar donant un passeig fins que me'n vaig anar a una classe de dansa contemporània. Va estar bé, però diferent al que m'esperava. Les classes de la meua professora i amiga Àngela són molt millors. I també les de Nina, la versió Noruega. Com les enyore a les dos! Eixa nit vaig caure redona al llit, i eixa sensació de cansanci, m'agrada.

El cap de setmana ha estat plujós i l'he compartit amb Sam i els seus companys i amics. El divendres ens vam posar una "peli de por", i després anava caminant per la casa encenent totes les llums!! Ens vam riure una estona també, que sa és riure's! El dissabte vam tindre un dia "potrós". Volíem eixir a correr però ploia barbaritats així és que vam fer una ruta turística en cotxe i vam parar a "One Tree Hill" i Mission Bay un ratet. Després vam decidir que era dia de festa i entre cerveses, guitarres i cançons vam passar la nit. Feia temps que no passava una nit aixina.

I de nou diumenge. I ja sabeu que cada diumenge és diferent. Aquest és de pluja. Molta. Celebren el dia del "orgullo gay" ací, pobres, amb la que cau. Però per ahí van els paraigües amb l'Arc de Sant Martí, també a la roba i a les pintures de la cara. Nosaltres, ens refugiem a un cafè molt acollidor i ens donem un homenatge menjant el desdejuni a les 12 del migdia. I després, compartim la resta del dia amb amics de Sam, i rodejats de xiquets, en una festa d'aniversari. Acabem el dia amb pizza, i "Donnie Darko", un altre clàssic.

Una bona manera d'apropar-se a una persona i conèixer-la millor és veure com es relaciona amb els seus amics i com són aquests. Totes les persones amb les que he estat a la festa són encantadores, properes, obertes, somriuen sinceres, riuen amb mi, em pregunten i s'interessen per mi. En resum, em fan sentir que sóc una amiga més, malgrat que els acabe de conèixer. Entre aquestes persones en voldria destacar a una en concret, bé, a dues. A ella, cantant, ulls blaus intensos com la mar, un somriure que li il·lumina la cara...Una d'aquestes persones que emanen una energia especial. I a ell, que seu sobre les seues cuixes i veu videos de "Pepa Pig" al telèfon d'ella, sa mare. Un xiquet de dos anys que ahir, el dia del seu aniversari, es va trencar la cama dreta i porta guix del peu fins la cadera. Ell, ulls d'un marró que és negre, pestanyes llargues i poblades, el somriure heretat de sa mare i la tendresa intrínseca de la innocència.

Ella és bellíssima! Té 3 fills i un marit que és també músic i amb el que treballa en la seua banda. Ell em té enamorada. Son pare em demana si el puc sostenir una estona, i jo, encantada. Me'l sente a les meues cuixes, amb molta cura de no fer-li mal a la cameta. Ella li porta unes galetes que en uns segons ell escampa per damunt de les meues cames. Ella es relaxa i parla amb la gent al costat del silló on ell i jo estem asseguts. Fa calor i isc a la terrassa amb ell. El pobre ha d'aguantar sense poder caminar, i això per a un xiquet de dos anys ha de ser com una tortura xinesa. Ella m'inspira confiança, ell em fa imaginar com pot ser l'amor cap a un fill. Per uns segons em pense sent la mare d'eixe xiquet, que ha conquerit el meu cor des del moment en el que m'ha fet un somriure mirant-me amb eixos ulls de carbó. Ella li dóna el pit mentre ell s'acurruca i es mostra relaxat i en pau. Em pregunte si jo, com ella, podré tindre a un xiquet, com ell, sobre les meues cuixes ; a qui poder donar el pit i fer sentir segur i en pau. Ella i ell no ho saben, però per a mi l'amor hui té el color dels ulls d'ell i la llum del somriure d'ella.