What and How?

8 del matí. Dissabte 17 de febrer. Les converses d'ahir amb Anna ressonen al meu cap. Sam va d'un costat a l'altre de la casa, preparant desdejuni i motxilla, hui se'n va a tocar a Wellington. Nadia i Richy, els seus amics i companys de banda, venen a per ell a casa. "See you tomorrow and enjoy your gig, guys!".

He quedat per a passar el dia amb Anna. Mitja hora després del temps acordat, arribe suant i pensant que la pobra xica ha estat esperant-me una bona estona. Afortunadament, ella també ha arribat un poc tard, així que no ha sigut un llarg temps d'espera. Anem cap a la galeria d'art, que jo ja he vist, però com és gratis no m'importa repetir amb ella. No se que ha passat en aquesta franja temporal però quan arribem allí ens diuen que sòls és gratuït per als residents al país i que nosaltres hem de pagar 30 dòlars. Així que decidim anar a passejar i veure diferents parcs. Després d'un llarg passeig, fem una pausa al Victoria Park, i ens sentem a un banc baix d'un arbre centenari que ens dóna un poc d'ombra. Xarrem durant una llarga estona. Parlem de la vida, de les seues coses boniques i també de les dolentes. De quins motius ens han portat a emprendre aquest viatge, que no és sols un viatge de molts km, si no també un recorregut per a descobrir més de nosaltres mateixes i per a aprendre, créixer i evolucionar.

Anna és una d'eixes persones que et fa sentir que la coneixes de tota la vida. Tenim moltes coses en comú i ens encanta reflexionar i conversar, i això fem durant hores. Em dona la sensació de que Anna en algún moment de la seua vida, com jo, també va perdre la seua autoestima, i que també, com jo, la està intentant recuperar. Anna és tendra i dolça i estic convençuda de que darrere  d'eixos ulls blaus, eixa pell pecosa i eixe somriure tímid, hi ha una gran persona. De les que brillen sense saber-ho. I això la fa brillar més.

"WHAT are you going to do when you get home? " em pregunta. "I have no idea", li conteste. I em conta que ella tampoc sap que farà quan arribe a Alemanya d'ací uns mesos. Entre les dos fem una pluja d'idees amb coses que ens agradaria fer i me n'adone de que la següent pregunta és "HOW? " Qué vull fer i cóm puc aconseguir-ho. Eixes són les dos qüestions clau per a descobrir, definir i encaminar el meu futur pròxim. Però com el futur no existeix i intente viure "ací i ara", continuem el nostre passeig i ens trobem amb un home cec que canta en el carrer. Ens sentem al seu costat i gaudim de les seues cançons i de la seua veu suau i calmada. Mentre ell canta "L-O-V-E" de Nat King Cole (Natàlia, me n'he enrecordat de tú), nosaltres gaudim en silenci d'aquest moment tan bonic.

Esta vesprada hem quedat amb Manju, l'altra alemanya a la que vaig conèixer en Paihia, que també ha vingut a Auckland per al cap de setmana. Ens trobem amb ella a Ponsonby, una zona de restaurants i pubs, i el lloc on es donarà la cavalcada de tancament de la celebració de l'orgull gay ací. Em sorprèn que la primera ministra està desfilant entre els participants (intente imaginar a Rajoy caminant entre hòmens amb purpurina i plataformes i no puc evitar riure). Quan acaba l'espectacle, ens comprem el sopar i trobem unes escales al carrer que seran el nostre restaurant avui. Un taxista iraní ens portarà a cadascuna al seu destí. Em despedisc d'Anna amb un abraç. Són les 12 de la nit, estic sola a casa de Sam i m'adorc pensant en que hui ha sigut un gran dia.

I arriba el diumenge. He dormit moltes hores però tot i així m'alce amb una sensació de cansanci al cos. Deu ser la calor i la humitat, el clima és prou extrany ací. He quedat amb Manju al Auckland Domain, el parc on fan música els diumenges. Arribe sobre la 1 i gaudim de dos concerts estirades a la gespa. Al voltant de les 4 de la vesprada ens separem, i ens acomiadem. Sam m'espera a casa. Demà comença de nou la setmana.