Tot comença en un mateix...

Ja ha passat més d'un mes des que vaig eixir de casa amb la meua motxilla a l'esquena. Esta setmana comença també amb pluja. El dilluns 12.02 passa quasi sense adonar-me'n i el dimarts també. 7km de carrera sota un terrible sol d'estiu m'esgoten, i em passe la resta del dia llegint i fent no res.

El dimecres me'n vaig a Paihia, Bay of Islands. Diuen que és un lloc bonic, així que em compre els bitllets del bus i reserve el hostel per a dos nits. Al bus em pose a parlar amb una xica alemanya, Manju. Si, ho se, el seu nom no sona molt alemany, i és que els seus pares han estat viatjant durant molts anys per temporades a la Índia, i ella ha crescut en mig dels dos països, i l'han educada en la religió hindú. De fet, Manjulali és el nom que la guru li va donar. Fa 5 mesos que està viatjant,encara que ja ho había fet abans. És ballarina i té una escola de dansa a Berlín, que regenta amb la seua ex-parella. Ell va decidir deixar-la i ella va decidir viatjar pel món, sola. I treballa des del seu ordinador tots els afers d'oficina, etc. Ens passem una estona xarrant i quedem en trobar-nos més tard, hem d'anar primer cadascuna al seu hostel. Donem un llarg passeig i acordem trobar-nos demà per a fer alguna cosa juntes. Ja és tard i estem cansades. Me'n vaig cap al meu hostel i allí xarre una estona amb una xica xinesa que està a la mateixa habitació que jo. Una dutxa refrescant per a llevar-me la calor de damunt i a dormir.

El dijous em desperte amb el soroll desagradable, estrident, cridaner, escandalós i no se quantes coses més, de l'alarma d'una altra de les xiques que dorm a l'habitació. A les 6 del matí!!!! Després d'això, em costa tornar a dormir, però aconseguisc tancar els ulls fins les 8. Acorde amb Manju trobar-nos a les 10 i canvie de hostel, vaig al mateix on està ella. És un poc més barat i està molt millor. Fem una ruta d'una hora i mitja o així per un bosc, i després agafem el ferri per a anar a l'altre costat, a Russell. Caminem per allí, dinem i ens sentem una estona a un banc al costat de la mar. Intercanviem experiències, i compartim il·lusions, pors, projectes, etc...Tornem a Paihia i ens estisem una a la platja. Per la pluja, l'aigua està marró i la veritat és que no atrau res a banyar-se. Així que ens conformem amb menjar un poc de fruita i relaxar-nos al sol. Ja cap a les 7 de la vesprada ens donem una dutxa i preparem un sopar "healthy" a l'hostal. Ha sigut un dia agradable, i ens acomiadem amb un abraç, "thank you for the time shared" i un "see you soon".

Em gite pensant en les converses que he tingut amb ella hui, i pense també en converses i comentaris d'altres amigues, les que ara estan lluny. Pense en mi. En com la vida, els anys, les experiències,etc, m'han fet canviar i evolucionar al que sóc avui. En com aprenc i creix cada dia, en com em conec millor i m'estime més. Pense en com em preocupa menys el que els demés pensen de mi i en com de bé em fa sentir això. Pense també en que la meua autoestima, algo que vaig perdre per complet fa molt de temps, està tornant amb molta força i en com desitge que sempre estiga ahí, i que continue creixent. Pense en amigues, a les que estime, que no veuen lo increïblement meravelloses que són, i en com m'agradaria que pogueren veure's amb els meus ulls. Pense en les dones a les que conec viatjant, i en com totes elles m'inspiren, cadascuna a la seua manera. Pense en l'amor, l'amor propi, el més important i essencial. Eixe que fa que la resta d'amors existeixen. Eixe que és meu i sols meu. Eixe que serà per a sempre. Pense en com de llarg ha sigut el camí per a trobar-lo, i en com, probablement, hauré de continuar treballant en ell. Però també pense que ara mateix, sense saber molt bé cap a on, estic més prop d'allò on vull estar. M'adorm amb el soroll d'un ventilador de fons, i amb un somriure al cor.  

Divendres ja! Comence el dia amb una caminata de 2km, carrera de 10km per un bosc per a vore unes cascades (Haruru Falls) i caminata de 2km de nou. Volia anar a vore Waitangi grounds, que és on es va firmar el tractat del que ja he parlat en una altra entrada, però no em dona temps abans de pillar el bus. A la pròxima serà. Dutxa, desdejuni i bus cap a Auckland de nou. Al bus em trobe amb una altra xica alemanya (a la que ja havia vist el dimecres quan vaig arribar), i ens posem a xarrar. Li diuen Anna, té 26 anys i du 4 mesos viatjant. Va deixar la seua feina perquè no era feliç, va vendre el seu cotxe i tot el que tenia i va decidir emprendre un viatge. Encara li queden varios mesos i ella també escriu un blog. És sumament interessant i enriquidor conèixer a altres dones que per una raó o per l'altra prenen la decisió de recórrer el món. Són valentes i fortes i moltes van buscant també una resposta. De vegades, la resposta ja està davant de nosaltres però no la veiem. Altres, ni tan sols estem segures de la pregunta. Me n'he adonat de que buscar-la no ajuda a trobar-la, així és que he decidit deixar que tot flueixi i la vida em donarà, de segur, allò que necessite. 

Les converses i reflexions dels últims dies em recorden a la cançó d'Ovidi Montllor, "Perquè vull". Vull dir-te a tu, amiga meua, que tú pots fer tot el que vullgues, que la vida, el món és per a tu si el vols. Vull dir-te que surtes de casa, amb o sense paraigües, però que ho faces perquè vols. Que et mires a l'espill i veges la teua bellesa, la del teu cor. Que crees un nou dia a dia per a tu, perquè vols. Amiga meua, que ets bona persona, divertida, intel·ligent i creativa, entre moltes altres coses. I que sempre, amagante i sense esperar res a canvi, et preocupes per la gent, perquè eres tot amor. I que tries ser el que vols. Que ets valenta encara que no ho saps. I que t'estimes com mai t'estimarà ningú. "I acabe la cançó, perquè vull... Tot comença en un mateix."

Ja estic a Auckland de nou i em trobe amb Sam a l'estació de trens. Carregat amb la seua guitarra, el seu monopatí, i la seu gorra(sempre porta gorra), em rep amb un somriure i un abraç. Hui és divendres, cerveseta, pizza i película. I a dormir.