Ximo

El dimecres dia 7 va ser l'aniversari del menut de la casa, Ximo, el meu germà. Amb això de que visc al futur em faig un embolic amb quan és el millor moment per a felicitar-lo. Ja són 24 anys. Com de ràpid passa el temps!

Encara recorde com si fos ahir quan li canviavem els panyals ma mare i jo. O un dia que el vaig pillar bevent d'una botella de gel de dutxa. O un altre dia que quasi s'ofega amb un xiclet. O un dia que entre baralles, li vaig dir que era adoptat (açò encara no m'ho ha perdonat). O com de simpàtic, divertit i graciós que ha sigut sempre, fent-nos striptease, rient-se per qualsevol cosa i fent comentaris de xiquet. Recorde també els seus partits de fútbol, i com d'aficionat era a la bici. I quantes manies que tenia! Que si les etiquetes dels peluxes per a dormir, que si mirar la sola de les sabates mentre caminava, etc etc... Recorde també que ha sigut un "pupes". De ben xicotet ja l'havien operat de varies coses, es posava malalt molt sovint i va visitar moltes voltes l'hospital. La part bona d'estar malalt era que podia estar a casa i ens sentavem a veure "Timón i Pumba", que se la sabia de memòria, tots els diàlegs. I que al final, de tant vorela, vam acabar rallant la cinta de VHS.

Ens recorde als dos botant al llit dels meus pares, i jugant a fer-nos "el ataque picorito", on ens fartàvem de riure fent-nos pessigolles. També recorde algun viatge a Benasau, el poble de ma mare, quan els dos ens marejavem i havíem de parar 23868 voltes de camí. I com els meus pares van decidir que "hui és l'últim dia que muntem, quan tingueu el carnet de conduir, ja muntareu vosaltres si voleu".

Les seues primeres festes apoteòsiques a "L'alcoco", les seues coses d'adol.lescent, i les voltes que anàvem a correr junts i me les contava totes, o quasi totes. Recorde el seu primer contacte amb la música, i com així va descobrir la seua pasió. I com a dia d'avui és també la seua professió.

Eixe xiquet innocent, de risa contagiosa, de broma enginyosa i caràcter reservat, ja s'ha convertit en tot un adult. Segurament no llegirà aquesta entrada, perquè té tan poca vergonya que encara no se n'ha llegit cap. És aixina de desastre. Però pense que algun dia sabrà apreciar a les persones que l'estimem i que ens tindrà més en compte i que ens dedicarà més temps. Perquè això, el temps, és el regal més gran que se li pot fer a algú.

El meu regal d'aniversari és este post que li dedique a ell. Feliços 24, i per molts anys més, Ximo! T'estime.