Compartir, riure, crear, dir adéu, tornar a començar...

Dimecres. El pla d'avui és relaxat. Desdejunem sense presses i tornem a casa mentre esperem unes hores a que el sol baixe i així poder anar a visitar un parc. És un lloc curiós, hi ha varies estàtues gegants, una d'elles (encara en construcció), serà més gran que l'estàtua de la llibertat quan estiga acabada. Passegem pel parc i ens trobem amb una excursió d'adolescents que venen d'una escola de la illa de Java. Un dels professors se'ns acosta a mi i a Julia i ens demana si es pot fer una foto amb nosaltres. "Ens hauran confós amb algú?", pense. I és que no és la única vegada que m'ha passat. Un altre dia, en una tenda, entra un xic que se me posa al costat i sense dir-me res es fa un selfie amb mi. Li comente a Anna que tot açò em sorprèn molt. I no és que pense que jo sóc una bellesa excepcional ací, no. És que pel que he entès és molt "cool" i "guai" tindre amics "blancs" i la gent aprecia molt això. I quan poden, coleccionen fotos d'occidentals, tot i que siguen quasi robades. Després d'admirar el parc i fer alguna que altra foto tornem cap a casa. Converses i rises que mostren una complicitat que pareix que ha estat ahí desde sempre, però que al mateix temps és tendra. La calor se'm fa molt pesada i crec que a tots ens afecta. Ens gitem pensant que demà ens separarem. Ningú ha dit res però crec que tots sentim eixa espineta que provoca el comiat. És hora de retirar-se al llit. "Good night guys, sleep well".

Ja és dijous. Mike ens posa música als seus altaveus. No recorde ara massa bé que és el que va posar però per a mi era música de festa, de dissabte per la nit. Quin mal de cap de bon matí! He acordat amb Mustika (el conductor que ja conec desde Denpasar) que ens porte de Uluwatu a Ubud. Ens recull a les 11:30 i ens posem camí a la ciutat. Tràfic, soroll, calor, suor.. Dos hores després arribem al nostre destí i cadascú se'n va al seu hostal. Jo esta nit compartiré habitació amb Anna. Mentre l'espere, isc a passejar per la ciutat i li pregunte a una dona que trobe pel carrer si coneix algun lloc bo per a menjar alguna cosa. Mary Clare, que així li diuen a la dona americana, no sòls em mostra el lloc si no que ve amb mi, seu amb mi mentre sope i es queda amb mi una estona després del sopar. Intercanviem els contactes i acordem trobar-nos de nou el cap de setmana. "Thank you for your help, see you soon", li dic abans de caminar en direcció al hostel. Estic cansada i Anna arribarà tard així és que demà ja tindrem temps de parlar.

Divendres. Passe el matí amb Anna de passeig per la ciutat i de compres. Esta vesprada ella instrueix un "workshop" de dansa a un museu d'ací i m'ha convidat a participar. Abans de començar, em dedique una estona a recórrer i admirar els jardins i les obres al museu. És un lloc preciós. He vist a dones treballant i també a pintors, i pots veure com evolucionen les obres. La gent em somriu. En general tot el món és prou agradable ací: molts perquè et volen vendre alguna cosa, però d'altres ho són de manera desinteresada. És curiós observar el comportament de la gent ací, les costums,etc. Pel que he llegit a l'Internet (i per suposat no vol dir que siga cert) a Indonesia hi ha 5 religions oficials : l'islam (que és la majoritària), el catolicisme, el protestantisme, el budisme i l'hinduisme. Bali és una illa hindú. Tots els matins, tots els dies, les dones preparen les ofrenes als déus i les deixen repartides per la casa, o a les portes de les tendes o allà on sigui. És una barreja de flors, algo de menjar i una barreta d'encens cremant-se i els carrers estan plens d'aquests detalls per en terra. 

De vesprada, sóc la única persona que es presenta per a participar al workshop de dansa. Així és que tinc a una professora de dansa, dos músics tocant en directe i una de les zones del museu per a mi soles. Tot un luxe! Balle durant quasi hora i mitja. I arriba l'hora de dir adéu. Anna i jo ens donem un abraç i ens diem "see you soon", i  me'n vaig amb un dels músics que s'ofereix a portar-me al meu hostal en la seua moto. De camí, em conta que la seua vida no ha sigut fácil, que ha viscut al carrer i que ha passat moltes coses, però que la música li ha salvat literalment la vida. "See you when I see you", em diu abans d'anar-se'n, i em fa riure. Em done una dutxa rápida i isc a sopar amb la tropa:Tobi, Mike i Míriam (la seua companya) i una parella d'amics d'ells que també estan ací, Corinna i  Carl. Anem a un restaurant koreà que no està mal però jo no repetiria. Després ens prenem el postre en una creperia i ja es fa hora de retirar-se a dormir. Demà ens toca visitar als "monkeys"!!! 

Dissabte 24.03. Visita al Monkey Forest. És justament el que m'havia imaginat. Un lloc super turístic sense res molt especial. Hi ha al voltant de 750 monos vivint allí. És un bosc i és bonic, però ja està. Em fan molta llàstima els animals que, tot i que mengen un munt de bananes al día perquè els turistes volen fer-se la foto, deuen estar farts d'aguantar a la gent, el soroll, etc.. En fi, curiós, però tampoc repetiria. Jo és que estic descobrint que sóc més d'anar a la muntanya, cremar energía, respirar un aire més pur, escoltar els sorolls de la natura, gaudir de la tranquil·litat.. Les ciutats molt grans o els llocs molt turístics m'agobien molt. Serà perquè porte uns dies un poc sensible i soles, però m'agrada gaudir del silenci i la soledat. Pensar en les meues coses, escriure, escoltar música, xarrar amb els meus estimats...I bé, després del bosc, vaig quedar amb Mary C. per a veure el mercat. Vam passejar pels carrerons durant un temps i quan ens vam fartat de sentir "cheap price", "look, look", "buy something please", etc.ens vam sentar a un bar a prendre un suc i xarrar. Léa converses i tot el que pense d'aquesta meravellosa dona donarien per a escriure una entrada sencera, però crec que esta vegada, me les guardaré per a mi. 

Diumenge. Quede per a desdejunar amb els que per a mi ja són amics, d'aquells als que els pots gastar bromes i punxar i amb els que es rius sense cap motiu ni trellat. Amics als que costa acomiadar. Perquè els amics que un fa viatjant crec que són amics especials. A la vegada que trista, em pareix molt bonica la idea d'haver compartit uns minuts, unes hores, una dies, o unes setmanes amb algú i no saber realment ni quan ni si tornaré a vore a eixes persones algun dia. Abraçar per a dir adéu sempre m'emociona i esta vegada no anava a ser menys. Però de vegades m'agrada guardar eixa emoció per a mi, i en la intimitat o de camí a la classe de ioga, com hui, deixe que em caiguen les llàgrimes que m'he aguantat. "Thank you for this time shared guys, it was amazing", i amb un somriure d'orella a orella se'n van Tobi i Mike. 

Quan acabe la classe, busque un lloc per a menjar. Trobe al mercat un baret on fan falafel, i ahí que decidisc sentar-me. Una estona després a l'hostal..."Ohhh miss, you sick".