Jam Karet

Gili Air és un lloc preciós: tranquil i paradisíac. No hi ha sorolls de cotxes ni motos.. Sols s'escolta el cant dels ocells, les ones de la mar, el xiuxiueig de la gent parlant aci i allà i la música de Kenny G. al bar del costat (que és, des del meu punt de vista, molt hortera). Desdejunem mirant a la mar i mentre negociem el preu d'uns pareos que volem comprar se'ns acosten dos xics per a unir-se al "regateig". Són austríacs, Mike i Tobi. Intercanviem unes bromes amb ells i els diem un "See you later, guys" i ens donem un bany a la piscina.

Ens trobem de nou amb ells unes hores més tard i ens sentem junts a xarrar. Mike i Tobi són cunyats, treballen venent cotxes i fent radiografies, respectivament. De seguida connectem i ens proposen anar a caminar per la illa amb un altre amic que ells han conegut, un altre Mike, d'Anglaterra. Anna té ganes de quedar-se sola però a mi m'abelleix veure el lloc i me'n vaig amb ells. És fàcil estar amb ells, són divertits i interessants i tenim converses de tot tipus, i moltes, moltes rises. Quan tornem a la nostra llar, em quede ja amb Anna i acabem el dia parlant de la vida, del present i del futur. I apaguem la llum amb un "Good night, sleep well".

El temps i els dies passen molt ràpidament quan un està agust. Deu ser per això que quasi no me n'he adonat de que estem a Març i de que el mes ja està acabant-se. Ací diuen "Jam Karet" que vol dir algo així com "el temps és de goma". I és que ací les coses funcionen d'una manera diferent a la que jo estic acostumada. Si tens un viatge en un bot à les 10:30 pot ser que fins les 13:30 no embarques (com els ha passat a Mike i a Tobi per a anar de l'illa a Padang Bay), així que sempre has de tenir en compte que en Indonesia el temps és relatiu, i també de goma.

Després d'uns dies a l'illa amb moltes rises, menjar deliciós, snorkel a la platja, banys a la piscina, passeig per l'illa, sopar amb música en directe, tormenta de rajos i trons, converses i una meravellosa companyia, és l'hora de canviar de lloc de nou. Els xics m'han proposat anar amb ells un parell de dies a Uluwatu, i jo com m'apunte a tot, pues he dit que si. Anna estarà ocupada amb treball, així que no vindrà amb nosaltres. Com ja he dit abans, el seu vot ha eixit amb tres hores de retard, nosaltres hem tingut un poc més de sort i sols hem anat amb una hora de retard. La part bona és que Tono (l'amfitrió al lloc on ens hem quedat), ens ha acompanyat al port carregant la meua motxilla i ens hem pogut menjar un crepe amb el que portàvem dies somniant.. Nyam! Què tremendo estava!

Arribe a Uluwatu i ells ja m'esperen a la casa en la que anem a estar un parell de dies. També està Julia, una xica almenanya que ells s'han trobat en el camí. Ha sigut un dia llarg, estem tots cansats i amb fam. Tobi ens porta menjar d'un restaurant, una de les pitjors coses que he menjat en la meua vida!!! Però bé, tots a dormir que demà serà un altre dia.

Dimarts 20.03. Ens alcem i agafem les motos que hem llogat per a anar a vore varies platges. Després per la vesprada anem a veure un temple i un espectacle de dansa típica balinesa, amb la posta de sol de fons. Quan estem sentats esperant a que la funció comence, sentim de sobte un poc de rebombori i des del lloc on estem sentats a les grades veiem a un xiquet que està tenint un atac epilèptic. Un dels "segurates" se l'emporta al braç i darrere de mi tinc à una xica cridant "put him sideways!", poseu-lo de costat!. Varios dies després encara pense què va ser d'eixe xiquet. Espere que estiga sa i de nou corrent i jugant per ahí. Després de l'espectacle ja tornem a "casa" i passem la resta de la nit escoltant música i xarrant. 

Em gite pensant en la percepció del temps. Crec que estem acostumats a que tot esdevinga immédiatement, som impacients, anem sempre amb presses...Ací les coses no funcionen així. Crec que de vegades hauríem de parar el nostre ritme frenètic i reflexionar sobre el fet de que no sempre les coses urgents són les més importants. També em ve al cap la sensació de que quan ric molt i m'ho passe bé, el temps vola. I quan estic avorrida, passa moooolt lentament. La qual cosa vol dir que he gaudit i m'he rist molt en estos últims mesos perquè quasi no me n'he adonat de que a La Vila ja ha començat la primavera. Diuen que el temps és el millor regal que se li pot fer a algú, i estic totalment d'acord. El temps de qualitat: sense mirar el telèfon, ni el rellotge, sense tindre pressa... El temps en el que sols ens dediquem a una sola cosa i no a 10 a la vegada. Sóc feliç de compartir el meu temps amb aquests éssers humans tan bonics que vaig trobant al camí i de que ells em regalen el seu també. El temps és flexible, de goma, Jam Karet. I així, arriba l'hora de dormir.