Ella no és nom propi

En aquell moment Ella acumulava tristeses i dolors que emmagatzemava dia rere dia. Coneixia i explicava, aprenia i parlava, compartia i esperava. Esperava una vida que no arribava. Descobrí doncs aquella cantant de folk que lluïa un barret de color marró terra i unes botes a conjunt, que cantava el que vivia i que vivia per damunt de tot. S'havia casat jove, jove de debó. Jove d'edat, de ment i de cor. Havia crescut entre veus i guitarres, entre esglèsies i juraments. Era dolça i petita i no tenia por. Escrivia les seues cançons que desglossaven cada pas que donava, i que barrejava tota mena de natures, d'entre elles la natura humana. Escrivia en la soledat de les nits o en la voràgine dels aeroports. Escrivia sobre paper, o sobre les pedres.

Aquell dia Ella es descobrí sobre la terra banyada d'un camp que acollia música, dansa i cultura. Cultures, millor dit. I allí estava de nou, portava la seua guitarra, vestia de negre. La va rebre amb un abraç, un abraç dels que Ella enyorava, un abraç que la va recompondre i que al mateix temps la trencava un poc més. Havien quedat enrere jornades de llàgrimes i dubtes, portes tancades i crits. Amb totes les forces imaginables intentava fer veure que feia un somriure; aleshores entenia el món la seua pena encara més. Era lluny de casa, i allà no cabien les rialles sonores i sinceres.

Ningú no en sabia del seu patiment. Després d'actuar, la cantant de folk havia llegit entre linies el que Ella li havia volgut dir minuts abans. I no podia dir res, ni tampoc la podia ajudar. Tot i que entonava paraules que parlàven de dones que ploren, i de l'alleujament de deixar les llàgrimes caure. Tot i que carregava els kilòmetres recorreguts i la saviesa acumulada en una petita bossa de tela on es llegia el seu propi nom. I això l'avergonyia: el seu propi nom en una bossa de tela!?

Pensant que l'ajudaria, la cantant li regalava l'esmenada bossa i l'acompanyava d'un: espere que t'agrade i gràcies per l'acollida. Ella l'havia rebuda a casa seva, on havia passat una sola nit abans de la seua funció. Havia dormit en un vell matalàs a terra, enmig d'un corredor que transitàven unes i altres; just al costat d'unes escales que separàven els dos hemisferis d'aquella llar. Després d'un llarg viatge, no necessitava més per a descansar. Tot l'equipatge que transportava cabia en la funda dura de la guitarra que tocava als escenaris de diferents llocs del país (i d'altres països estrangers també); i en una motxilla menuda que li combinava amb la seua estatura.

Havien parlat de jardins i plantes, de records i futurs. Del que una i altra desitjaven que la vida els prestara; d'altres dones boniques, de músiques i lletres, dels diferents costats del món. De la religió que una practicava i l'altra no. De coses trivials i d'intimitats profundes. De com la lluna d'hivern havia inspirat una de les seues cançons a una; i de com eixa mateixa lluna li feia a l'altra de manta. Després d'un passeig i d'haver compartit el menjar a taula, deixaven de ser dos desconegudes. I obrien el calaix de la confiança amb la clau d'una mirada còmplice.

Una havia gaudit d'aquell concert i de la bellesa de la música que l'altra creava. Una havia sigut l'única en reconèixer l'angoixa de l'altra. I en el rebombori de les gents celebrant aquella festa, s'acomiadaven. Al ritme del naixement fugaç d'una amistat que mai no va florir. S'acomiadaren amb l'agredolç pensament de saber que seria, amb tota probabilitat, per sempre. Amb la certesa de que l'una a l'altra s'havien ensenyat mútuament alguna cosa. La cantant de folk es treia el barret marró terra; i al temps, Ella abandonava la pena i tornava a casa.