Cicatrius

Han sigut ferides primer. Algunes no han curat bé, i són molt visibles. Hi ha d'altres que no veiem, però que romanen en nosaltres per sempre més. A la pell o a la mirada, a les pors o a la força. A tot allò que diem, i a tot el que ens guardem. 

Són com l'eixida del laberint que porta a la mostra més cruenta i real del "un mateix". La transparència més profunda del que som. Una mostra de la nostra vulnerabilitat com a éssers humans que ensopeguem una i altra vegada amb les mateixes roques. I de que, amb o sense advertències, tornem a caure al mateix punt. I ens tornem a llevar, traient-nos la pols, per a tornar a començar.

Desplegant el mapa de les nostres eleccions, les trobem ahí a sobre. Ens ensenyen el camí recorregut i ens adverteixen dels possibles perills futurs. Perills, que nosaltres, amb l'esperit aventurer i la certesa de que tot és incert, assumim. Arriscant. Guanyant unes voltes, aprenent sempre.

Marques i senyals provocades per paraules dites carregades de fel, del més gran dels odis, de tota la brossa que som capaços d'arrossegar. O per aquelles, que en el més ensordidor dels actes egoistes i covards, no ens hem atrevit a dir.

Pot ser aquestes últimes, les paraules que ens empassem, siguen aquelles que ens ofeguen de verí. Que ens cremen l'esòfag i ens fan bullir la sang. Que ens converteixen en miserables i que mermen, cada cop un poc més, la capacitat d'estimar del nostre cor. I que a més, ens envolten d'una eterna sensació de penediment. 

Les paraules pronunciades amb ràbia i dolor, les que llancem en flames cap a l'altra persona que les rep en silenci. Són aquestes les que obrin un buit que de vegades és difícil d'omplir. Les que ens deixen jeure al terra com un paper arrugat, com una paret foradada. I ja res no torna a ser el mateix.

Innombrables són algunes que s'han quedat tendres. Que tot i rebre abraços reparadors, mai no acaben de desaparèixer. Les que més parlen de nosaltres. Les que més ens ensenyen dels altres.

Les que voldriem borrar i no podem. Cicatrius.