Una posta de sol qualsevol

A la cambra jeia una llum tènue d'un sol cansat que s'amagava un dia més. Es reflexava la posta de sol a l'espill que observaven en silenci. Jeien al llit tots dos, ambdos cossos nuets. Amb els dits acaronava la seua esquena i li provocava una ona de calfreds que li recorrien totes les parts. I soltava una rialla sorda que moria al seu coixí.

Desitjava en veu alta penetrar totes les capes de la seua pell, i conèixer tots els seus racons. Desitjava, en veu alta també, parar el temps per un instant, i acabat el pensament, ja havia guardat al calaix dels records, l'imatge abrumadora d'aquell moment.

En secret, desitjava que tots els "sempre" foren tan literals com sonaven ; que el "això no passarà", fora una promesa irrompible. I que el "mai" fora mai per sempre, i que res ni ningú ho pogués fer canviar.

Li observava i li contava totes les manxes, totes les pigues, les cicatrius, totes les marques de la pell. Una pell que la feia sentir en casa. 

Es miraven als ulls l'un a l'altre, en la penombra d'una tarda qualsevol i el món ja no importava. Es fonien en abraços i besos, en llàgrimes d'emoció. I es feien grans, s'eixamplava l'ànima i el cor enfortia els seus batecs.

La carrera d'aquella ànima inquieta ara romania només a les cames, i no al cor. A les ganes i no a les pors. Quan al cel es podien veure tots els colors, quan una caricia creava, de sobte, la calor d'una llar. La seua llar.