Desapareixes

No et vaig sentir mai prop,
les distàncies ens van marcar massa.
T'enyorava els dies que ens vam compartir;
estaves perdut, absent.
Enyorava els teus besos quan me'ls donaves,
i rebutjava la teua manca de desig.
La il.lusió es va esvair tan ràpid,
com el moviment dels dits,
sobre les cordes d'aquella guitarra.
La música que tant ens va unir
ara se'm clava com una espina a la gola,
i aquelles cançons que cantàrem al carrer,
ara em fan sentir sola.
Com aquell nòrdic,
que parlava sobre la grandiositat. 

De com de majestuosa n'era ella,
i de com de perdut n'estava ell.

Jo, que sóc més ell que ella,
però alhora sóc ella, i no ell.

Jo que t'enyorava als matins,
i escrivia l'angoixa sense papers.
I parlava amb el gat, i amb les flors.
I cantava per a que m'escoltaren els veïns.
Vas voler cuidar-te i fer-me riure;
i jo que si demà, i que si no.
I tú, que si hui, que si sí.
Tantes barreres i cafés,
llàgrimes, concerts i carreres.
Jo, que enyorava la meua pròpia llum,
que s'apagava de desesperança.
Ara et pense al matí, on ets?
T'has esfumat,
com la sorra entre els meus dits.
Tú, que vas ser raó i sensatesa;
jo, que era emoció i raresa.
Tant que t'enyorava,
que et volia gaudir tota una vida.
Ara ja no. Ja no t'enyore.
Encara em pregunte qué faràs.
Si em penses, si estàs ferit
o si pot ser ja m'has oblidat.
Te'n vas sense dir adéu,
i has deixat la porta entreoberta;
però, saps? Jo la volia tancada.
Ja no t'enyore, ja no mereixes això.
Desapareixes;
i em deixes amb la paraula al cor.
Com ho fan els berebers al desert.
Desapareixes;
i torne a estar ací,
i torne a ser jo.