Coses que vull dir

Fa temps que no escric, pense. Asseguda a l'alfombra d'una casa desconeguda, escoltant la veu de Nadia cantant amb la seua guitarra, i les escales de Sam que practica amb la seua. Fa poc més d'un any els escoltava tocant per primera vegada en un concert a Trondheim i plorava d'emoció i de mel.langia al escoltar les seues cançons. I ací estic hui, acompanyant-los en un de tants viatges que fan per a oferir la seua música al voltant del món. Quines coses té la vida, qui ens ho anava a dir, a nosaltres tres, que després de poc més d'un any de veure'ns per primera vegada, estariem compartint una casa d'algú desconegut en algun lloc de l'illa nord de Nova Zelanda.

Trobe una estona de tranquil·litat que desitjava tenir desde fa dies. Necessitava endinsar-me en eixe món en el que no entra ningú, en el que sols sóc jo mateixa. Un món al que de vegades no li dedique el temps suficient i que quan ho faig, acabe descobrint racons insospitats. Uns de bonics, altres d'amargs. Però és el meu món i tot el que descobrisc és útil, per a créixer, per a evolucionar, per a aprendre, per a canviar.

Ha acabat l'any en el que no ha arribat l'hivern al meu món. Començava amb un viatge de 3 mesos en solitari i en estiu. Una experiència enriquidora que m'ha fet molt feliç i m'ha ensenyat moltes coses, sobretot de mi mateixa. Després de varios anys de viure fora de casa, el 2018 m'ha brindat l'oportunitat de retrobar-me vivint amb la meua familia de nou. Per a alguns sonarà estrany que amb 31 anys el fet de "tornar a casa" siga emocionant, i pot ser ho siga. Però per a mi ha sigut una oportunitat única de tornar a construir un dia a dia familiar, en el que compartir dinars i converses, també discusions i malhumors, però sobretot molt d'amor, un amor que creix cada volta que prepare una maleta i canvie de lloc.

Sense dubte, eixa tornada ha sigut una de les millors experiències de l'any. I també era estiu. Un estiu que ha durat molts mesos i en el que he decidit donar el pas de canviar de ciutat, de país i d'hemisferi, i m'he embarcat en l'aventura de descobrir un nou país, una nova ciutat i a una persona. I he de dir, que em sent ben feliç i orgullosa d'haver-ho fet, perquè si alguna cosa em caracteritza és que no puc viure amb el: "i si ho haguera fet"? Així és que jo ho faig, i després ja vorem. I de moment crec que no em puc queixar.

Ha sigut un any increíble en el que he crescut molt i que també m'ha portat moltes frustracions, com els pensaments referents a la vida professional, les ambicions no complides en este camp i les típiques idees de "casa, familia, etc" que de vegades ronden el meu cap. Per altra banda, totes eixes reflexions sobre una vida esterotípica i idealitzada se m'obliden ben prompte. Se m'obliden sobretot quan em pare a pensar en totes aquelles persones que ens han deixat i que ja mai no tindran l'oportunitat de fer plans. Perquè este any també ens ha tocat també la desgràcia, i front a això no podem fer altra cosa que seguir vivint. Viure, eixa és la nostra única opció.

Al cap i a la fi, "Life is what happens to you while you're busy making other plans." (com ja deia John Lennon) La vida és allò que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans. 

Publique aquesta petita reflexió molt temps després d'haver-la començat a escriure, per alguna o moltes raons tenia el blog molt abandonat. Però torne amb moltes ganes i projectes nous. 

Continuarà...

* Als que ens han deixat este any, i als que han quedat ací enyorant-los.