Si no puc pensar, escric (Volum III)
Els petits tolls al pati i l'olor a gespa banyada.
L'escalfor del sòl es cola per la finestra i al llit es beu el café calent del matí.
No sap quina hora és però no li importa.
Tampoc sap si és dilluns o diumenge, si ha de treballar o si es pot permetre el luxe de relaxar-se.
I no li importa.
Fa un sospir, i escolta als ocells cantar, alçant la veu per damunt dels avions que aterren prop de sa casa.
Una sensació de buit li ompli el pit i encara entre llançols, un calfred li recorre l'esquena.
Vol dormir però no pot. No ha pogut en tota la nit, o tot el dia.
Perquè ja no té horaris, ni dies ni estacions.
En mig de tota eixa confusió es clava a la boca un plàtan que no arriba a les seues papil.les gustatives, i amb les presses d'aquell que corre sense destí, surt de casa.
No sap on va. Però no li importa.
Camina deixant caure els peus, és el que fa quan està cansat.
Té desitjos. Tothom els té, no?
Eixa àvia amb la que es creua al carrer li fa un somriure amable, que ell no correspon.
L'àvia s'haurà sentit ofesa, o no. Però a ell això no li importa.
Desitja trobar-se amb ella. Si, és el punt àlgid del dia, de cada dia. No la coneix, però l'estima com si no existís altra persona al món, com si ella fos l'única a estimar.
Amaga els seus ulls darrere d'unes ulleres obscures que ha trobat a un calaix.
Per favor, apareix pel cantó i creua el semàfor amb mi- pensa.
La llum verda li dona pas i l'acompanya en el seu desig de trobar-la.
Ahí està! És ella! Hui ha fet tard, però ahí està!- es diu.
Encén una cigarreta i dona dues calades seguides. No li agrada fumar però això no importa.
És estiu i està prop de la platja, ella ja fa rato que no està.
La sorra calenta crema les plantes dels seus peus; una ona s'emporta el seu record escrit amb petjades.
Nada nuet i amb el cap dins l'aigua, torna a escoltar el plaer d'ells al llit.
Ja té la pell arrugada i s'ha fet fosc. No sap quantes hores han passat, pareix que han sigut anys, però això no li importa.
En la foscor d'una nit qualsevol es passeja descalç pels carrers de tornada a casa.
I la por se'l menja. La por a no tornar-la a vore mai més. La por a oblidar-la. La por, encara més gran, a que ella l'haja oblidat.
Aquella caixa plena de pols a la prestatgeria. No recorda que té dins, però, tot i que no li importa, la curiositat l'atrau a obrir-la, perquè en el fons, si que sap ben bé quin és el seu contingut.
La seua foto encara està ahí, roman intacta malgrat el pas del temps. Igual que romanen els seus cabells al coixí. I la gelor dels seus peus.
Es clava al llit i ja és hivern. No sap quina hora és, però no li importa. Perquè ja no té horaris, dies ni estacions. I pensa en la foto i en aquell dia.
Era un dia de neu i primavera. Un dia per a celebrar que estaven vius. Aquell dia a la muntanya ella menjava una taronja entre rialles. I els dos parlàven i es somniaven l'un a l'altre sense fi. I s'estimaven. Com si no existís una altra persona al món.
L'escalfor del sòl es cola per la finestra i al llit es beu el café calent del matí.
No sap quina hora és però no li importa.
Tampoc sap si és dilluns o diumenge, si ha de treballar o si es pot permetre el luxe de relaxar-se.
I no li importa.
Fa un sospir, i escolta als ocells cantar, alçant la veu per damunt dels avions que aterren prop de sa casa.
Una sensació de buit li ompli el pit i encara entre llançols, un calfred li recorre l'esquena.
Vol dormir però no pot. No ha pogut en tota la nit, o tot el dia.
Perquè ja no té horaris, ni dies ni estacions.
En mig de tota eixa confusió es clava a la boca un plàtan que no arriba a les seues papil.les gustatives, i amb les presses d'aquell que corre sense destí, surt de casa.
No sap on va. Però no li importa.
Camina deixant caure els peus, és el que fa quan està cansat.
Té desitjos. Tothom els té, no?
Eixa àvia amb la que es creua al carrer li fa un somriure amable, que ell no correspon.
L'àvia s'haurà sentit ofesa, o no. Però a ell això no li importa.
Desitja trobar-se amb ella. Si, és el punt àlgid del dia, de cada dia. No la coneix, però l'estima com si no existís altra persona al món, com si ella fos l'única a estimar.
Amaga els seus ulls darrere d'unes ulleres obscures que ha trobat a un calaix.
Per favor, apareix pel cantó i creua el semàfor amb mi- pensa.
La llum verda li dona pas i l'acompanya en el seu desig de trobar-la.
Ahí està! És ella! Hui ha fet tard, però ahí està!- es diu.
Encén una cigarreta i dona dues calades seguides. No li agrada fumar però això no importa.
És estiu i està prop de la platja, ella ja fa rato que no està.
La sorra calenta crema les plantes dels seus peus; una ona s'emporta el seu record escrit amb petjades.
Nada nuet i amb el cap dins l'aigua, torna a escoltar el plaer d'ells al llit.
Ja té la pell arrugada i s'ha fet fosc. No sap quantes hores han passat, pareix que han sigut anys, però això no li importa.
En la foscor d'una nit qualsevol es passeja descalç pels carrers de tornada a casa.
I la por se'l menja. La por a no tornar-la a vore mai més. La por a oblidar-la. La por, encara més gran, a que ella l'haja oblidat.
Aquella caixa plena de pols a la prestatgeria. No recorda que té dins, però, tot i que no li importa, la curiositat l'atrau a obrir-la, perquè en el fons, si que sap ben bé quin és el seu contingut.
La seua foto encara està ahí, roman intacta malgrat el pas del temps. Igual que romanen els seus cabells al coixí. I la gelor dels seus peus.
Es clava al llit i ja és hivern. No sap quina hora és, però no li importa. Perquè ja no té horaris, dies ni estacions. I pensa en la foto i en aquell dia.
Era un dia de neu i primavera. Un dia per a celebrar que estaven vius. Aquell dia a la muntanya ella menjava una taronja entre rialles. I els dos parlàven i es somniaven l'un a l'altre sense fi. I s'estimaven. Com si no existís una altra persona al món.
Precios!!!
ResponElimina