Si no puc pensar, escric (volum II)

A tu,
A tu que estàs ací asseguda al meu costat al tren.
No se quin motiu és el que fa que dels teus ulls brote una font d'aigua salada. I vull saber-lo. Perquè vull dir-te algo que et faça oblidar eixa pena que et fa plorar davant del món. I això és mostrar tota la teua vulnerabilitat en una sola llàgrima.
No imagine qué pot ser. Però pense en les paraules que podria dir-te si ho sabera, i en com d'ingenu és creure que això et faria sentir millor.
Segurament tú no saps que ara mateix t'observe i que la teua pena és meua per un moment. El que si que saps, supose, és que la tristor és tan dins de tu, que ja no trobes res més.
Deixa-la que se'n vaja, la pena. O fes-li un lloc entre eixe somriure forçat que acabes de fer.
Quan baixes del tren, desapareixeràs de la meua vista, però un petit troç d'eixa tristor que era tan teua, ara és un poc de les dos.