L'equipatge que més pesa

Ací estic de nou a l'altre costat del món. Escric sentada a la cuina amb l'estufa calfant-me els peus. Escolte al YouTube "Duende del sur" de chambao i em posa nerviosa el fet de que va tallant-se a cada poc. Escolte les notes de la guitarra de Sam que hi és a la planta baixa practicant escales. M'he despertat a les 3 aquesta matinada i no he pogut dormir més després d'això. M'he quedat al llit, això si, amb el fred que fa no tenia gens ni mica de ganes de sortir de sota l'edredó. No sols he tingut un viatge de 30 hores i he canviat de país i de casa, si no que ha més he canviat d'estació i he passat de l'estiu a l'hivern en un sol dia!

Comence a escriure estes paraules i me n'adone de que açò és una realitat: estic ací, a Auckland, Nova Zelanda. He vingut ací seguint la meua intuïció, la veu del meu interior. No sé si les coses aniran com espere, ni sé qué em regalarà la vida ací, però una cosa si que sé: que ho aniré descobrint dia a dia. I que mai no em quedaré amb el dubte. Perquè si una cosa tinc clara és que les decisions no són bones ni dolentes, totes ens ensenyen alguna cosa. I quasi totes es poden rectificar quan un ja no és feliç.

Algunes persones em diuen que sóc valenta, i m'animen, i em desitgen sort. En especial em quede amb "Laura, tú sempre perseguint els teus somnis, et mereixes que se't facen realitat". Gràcies! No sé si sóc valenta o estic "com una cabra", el que sé és que intente viure la vida com la sent, amb totes les seues conseqüències.

He pres una decisió triant unes coses i deixant altres darrere. Amb mi porte una maleta, una motxilla i una bossa, però també porte l'equipatge que més pesa: l'amor i l'enyor de tots als que deixe a casa. Aquells a qui m'agradaria abraçar cada nit i fer riure amb les meues tonteries, o eixir a passejar per a despejar el cap, o simplement estar ahí, perquè a voltes no cal res més que això. Eixe equipatge que porte allà on vaig, sempre.

A vosaltres, us tinc als pensaments i a les rialles, als abraços. I quan cante, sou part de la melodia, i doneu ales a la meua imaginació. A vosaltres ja us escric entre llàgrimes dolces, perquè no són de pena... Són per la tendresa que em provoca el saber-me estimada i envoltada per la vostra bellesa.

A vosaltres, l'equipatge que més pesa.