Volver

Dia 10 d'abril del 2018. Han passat 3 mesos des d'aquella Lauri(ta)cones que començava una aventura amb il·lusió i moltes ganes. Estic a Ubud, Bali, i hui s'acaba aquest viatge i comença un altre: la tornada a casa.

Ahir vaig tindre un sopar amb els voluntaris del festival i vam podem gaudir d'una estona de tranquil·litat i rises molt agradable. Una cervesa i un menjar típics d'ací i així tancaven els organitzadors aquest event. M'acomiade d'algunes d'aquestes persones sabent que probablement mai no les tornaré a vore, i d'unes altres desitjant i esperant que això no passe.

Arribe a l'hostal i em prepare la motxilla. Mentre doble les prendes de roba que m'han acompanyat durant tot el recorregut (he de reconèixer que ja les tinc prou avorrides) i les clave ordenadament a la motxilla, pense en com de diferent és l'emoció que em provoquen els fets d'anar-me'n i el de tornar. Anar vol dir vèncer pors, començar, obrir-se al món, descobrir, curiosejar. Anar és conèixer gent, compartir, gaudir, exprimir cada moment. Anar és motivació, una raó per la que ser feliç. Anar és emprendre una aventura de la que saps el principi però mai el final.

Sophia ha estat la meua amiga durant més d'una setmana. Ens hem vist tots els dies i en poc de temps, ens hem anat apropant una a l'altra. M'ha fet molta companyia, m'ha dedicat el seu temps i m'ha regalat cada dia un somriure més gran que l'anterior. Acomiadar-se. Un gran amic meu em va contar una vegada que els berbers al desert no s'acomiaden mai, i és que pensen que si ho fan, ja mai no es tornaran a vore. Dec tindre alguna mena d'ancestre berber perquè jo odie dir adéu. Sempre dic un "see you soon", o un fins prompte i pense dins de mi en la remota possibilitat de trobar-me amb eixa persona de nou. Li done un efusiu abraç a Sophia, que amb els ulls brillants i el seu preciós somriure em diu que em trobarà a faltar, i no puc evitar donar-li un altre abraç.

Ja és hora d'agafar el autobús que em portarà a l'aeroport. Amb un poc de sort, en unes tres hores hauré arribat. Hi ha un tràfic horrible, la calor és asfixiant i a l'autobús no hi ha aire acondicionat. És un minibus vell, les finestres quasi no es poden obrir i som unes 10 persones a dins. "This is Indonesia", pense. Una vegada a l'aeroport, tot és un poc caòtic. Gent fent cua enlloc i ni un banc per a sentar-se a la "sala principal" on estan els mostradors de les companyies aèries. Done unes quantes voltes parlant per telèfon amb la meua amiga Júlia que em conta el seu viatge a "La Réunion", on ha anat a visitar al nostre amic Toni, que viu allí. Després d'una estona, per fi, puc embarcar i comença la primera part de la tornada a casa.

Un vol de 10 hores de Denpasar (Bali) fins a Doha (Qatar). Ací tinc una escala de dos hores, que passen molt ràpidament mentre isc d'un avió, busque la nova porta d'embarcament, etc. Intente no seure mentre espere el següent avió, em passege d'un costat a l'altre sense perdre de vista el meu equipatge que he deixat damunt d'un banc. Al meu costat seu un xic jove, tindrà més o menys la meua edat. He vist a este xic abans i és que crec que ve també desde Bali, i que de fet, hem vingut amb el mateix vol. Porta una gorra i el monyo algo despentinat, una vestimenta molt desenfadada i una esterilla de ioga, com jo, penjant de la seua motxilla. Obri el seu ordinador portàtil i es posa a escriure alguna cosa que em genera molta curiositat. No se quin idioma parla, ni d'on és. No se massa bé perquè però crec que és francés i imagine el seu accent i la melodia del seu idioma. Però de sobte, es dirigeix a mi: "Hablas español?" Em diu. "Si", li conteste. "Eres española? Pregunta de nou." Si, y tu? " li conteste. El seu accent em té un poc despistada, no se massa bé si és d'algun país sud-americà, d'algun lloc d'Andalusia o..." Yo soy canario", em diu. I a partir d'aquest moment iniciem una conversa que dura hores i hores. Pablo, que així li diuen, va estudiar periodisme i es va dedicar una temporada a fer entrevistes a víctimes de la guerra de Bòsnia. Ha viatjat per tot el món, ha viscut en diferents països i sap varios idiomes i és una d'aquestes persones amb les que he connectat des del principi. Un altre vol d'unes quantes hores, menjar, intents sense èxit de dormir, i converses amb Pablo. Dos vols seguits de nit als que ell i jo ja hem batejat com "la noche eterna". Entre altres coses, em conta que li agrada molt escriure i que estava escrivint un relat en el moment en el que ens hem conegut, i jo, li confesse la meua curiositat envers això.

És curiós com es pot tenir eixa sensació de conèixer a algú en tan poc de temps. Hi ha gent que creu en això de les vides passades. Jo, personalment, no tinc molt clar si això és possible, el que si que se és que amb algunes persones comparteix una espècie d'energia prou difícil de descriure i eixa sensació és meravellosa. Sophia i Pablo són dos d'aquestes persones.

Arribe a Madrid i ja tinc la sensació d'estar a casa. Pablo em dona una abraç i ens donem les gràcies per l'estona compartida. Agafe el tren de camí a Atocha, allí agafaré el tren que em portarà a Alacant on el meu xòfer particular, mon pare, em portarà definitivament a casa. Tinc tot el dia al cap la cançó de Estrella Morente "Volver" que es va fer per a la pel·lícula, amb el mateix nom, d'Almodovar. Volver, o tornar.

Tornar és re-connectar amb els orígens, les meues arrels. Tornar és familia i amics. Tornar és desprendre alegria i contar les aventures viscudes a qui les vol escoltar...Assaborir els menjars, empapar-se dels vells olors, sobretot el de xocolate.. Tornar és en part, també, una pausa per a mi, una oportunitat per a re-conduir el meu camí i triar una nova direcció. Tornar és sempre trobar a algú estimat que t'espera amb els braços oberts, et dona un abraç i et diu com t'ha trobat a faltar... I que et fa sentir sempre, sempre, val la pena TORNAR...

Amb l'agredolç sentiment que em provoca l'arribada a casa, tanque un viatge, una experiència, una aventura, un període de transformació, un relat, una il·lusió... Comença de nou un altre capítol, i qui sap on em portarà aquesta vegada?

Amb la melodia de Volver al meu cap, s'apaga la llum i la nit em fa de manta.