Persones que t'alegren el dia

Dissabte 3 de març a les 19:45. Arribe a Sydney i Martin m'espera al parking de l'aeroport en la seua moto. Ester, la seua companya, ens espera a casa. Els vaig conèixer als dos fa ara 7 anys quan vaig estar d'erasmus a Eslovàquia, i la última vegada que els vaig vore va ser a La Vila un any després, que van vindre a fer-me una visita. Ella és de Aranda de Duero (Burgos), i ell és de Piestany en Eslovàquia. Es van conèixer allí i van a casar-se en agost, després d'haver viatjat junts a molts països del món per a treballar els estius i de moltes aventures viscudes. Els dos són persones religioses, sobretot ell. Els diumenges van a misa i açò he de dir que em va sorprendre molt. Però bé, som diferents i la diferència és bonica i m'ajuda a aprendre molt de mi mateixa i dels altres. I aprendre és créixer.

Només arribar ens dirigim cap al centre. Ací és la setmana del Mardi Gras, que és el que nosaltres anomenen l'orgull gay. Pel que he llegit el nom ve del francés "dimarts de greix" i és un desfile de carnaval que es celebra en varios llocs del món. A Sydney el fan dedicat a la comunitat LGBTQI (a açò cada vegada se li sumen més sigles, perquè com he dit, som tots diferents). Hi ha moltíssima gent tant desfilant com d'espectadors. Si em pare a pensar-ho, en menys d'un any he celebrat l'orgull gay a 3 ciutats de 3 països diferents: Oslo, Auckland i Sydney. Qué coses! Tornem a casa i ja és tard, i Martin fa comentaris sobre el matrimoni gay, no li pareix bé que es casen a l'església (que en alguns països passa) i es queixa de que això no hauria de ser així. Com no m'agrada entrar en discusions absurdes, ho deixe estar i mon anem a dormir.

Diumenge. De matí ens alcem i ens preparem per a anar a fer el que es diu el "Coastal walk" que és una caminata que va per la costa i pots veure varies platges. Ens trobem de sobte amb un cementeri enorme i açò em crida molt l'atenció. Ens fem una foto i em sent prou "freak" fent-ho, però m'ha resultat curiós. Després d'un passeig d'almenys dues hores tornem a casa a dinar. Per la vesprada anem al jardí botànic, passem a presses i carreres perquè volen portar-me també a veure l'òpera i hem quedat també per a sopar a un restaurant espanyol (jo no hagués triat eixe lloc, però com ells són els anfitrions i conviden ells, jo m'apunte al que siga). El menjar no ha sigut res de l'altre món, com era d'esperar, així que ho intentem arreglar prenent un "gelaet" al carrer d'enfront. Després, viatge en moto cap a casa i a dormir. Em gite al sofà que serà durant uns dies el meu llit. És incòmode, molt. Però bé, "à caballo regalao', no le mires el dentao'". 

Dilluns. Dia per a explorar la ciutat en solitari. Em passe hores i hores caminant. Sydney és una ciutat enorme, massa gran per al meu gust. M'agraden les ciutats i que hi haja vida i coses per a fer, però crec que no podria viure en una ciutat tan gran, almenys no per molt de temps. Town Hall, Hide Park, Darling Harbour, Circular Quay, Opera house, Royal botanic garden (ací em menge el meu "lunch" i admire una espècie d'exposició floral que han fet en homenatge a la importància de les abelles i la seua funció en la natura), Contemporary art Museum, etc. M'abelleix fer un "free tour" per la ciutat i em presente al punt d'inici per a trobar-me amb el guia. És un xic australià molt simpàtic i ens porta per les zones en les que ja he estat, però ens explica coses sobre la història de la ciutat, i algunes curiositats també. Per la vesprada em trobe amb Ester després d'estar 45 minuts caminant en la pluja i anem a una pizzeria on els dilluns pagues 20 dòlars i pots menjar tot el que vulgues!! Ja són quasi les 9 de la nit i estic agotada. Tornem a casa i ens donem el bona nit. 

Dimarts. Hui és un dia d'aquests en els que m'he alçat cansada. He dormit malament i tinc el cos un poc raro. Em venen al cap moltes preocupacions i pensaments que m'agobien i això encara em fa sentir pitjor. Hui tinc un dia d'aquests en els que voldria estar a casa, amb la meua familia, tirada al sofà i xarrar i riure amb ells. Em prenc el dia amb tranquil·litat i me'n vaig a Newtown que és la zona "hípster" i alternativa d'ací. Isc de casa amb la sensació de que he desperdiciat el matí i amb molt poques ganes de tindre contacte amb ningú. A l'estació del tren em despiste i no estic segura de cap on he d'anar i li pregunte a una xica que passa pel meu costat. Com la majoria de la gent d'avui en dia, esta xica porta la música als auriculars i pareix aliena a tot el que passa al seu voltant. Li toque el muscle i li pregunte i es lleva els auriculars amb un somriure d'orella a orella. M'explica on he d'anar i camina amb mi i em pregunta que d'on sóc, que faig ací, etc.. Em conta que ella és del Nepal i que ha vingut ací a estudiar. Tindrà uns 20 anys i em diu que Nepal "is very beautiful" i que "you should go there someday". Li dic "yes, I will, and thank you so much" I s'acomiada de mi donant-me un abraç. 

A Newtown hi ha un restaurant que m'han recomanat que es diu "Lentil as anything". És un restaurant diferent. La gent que treballa és voluntària i els clients paguen el que creuen oportú. Al menú tenen tres plats a escollir, postre i beguda i seus compartint la taula amb gent que no coneixes. A més, cada dia tenen activitats gratuïtes: yoga, classes de dansa, cinema feminista, xerrades, etc. Et reben amb el més gran dels somriures i el tracte és immillorable. M'encanten estes coses. A la meua dreta tinc a un xic que tindrà més o menys la meua edat i amb el que intente interactuar, però ell està molt centrat llegint alguna cosa al seu telèfon. A l'esquerra un xic de pell oscura, amb una mirada penetrant i una bellesa perturbadora. Em somriu varies vegades. Ell ja ha acabat de dinar i em diu adéu amb el somriure. "Vaja, quina pena, pense". M'hagués agradat parlar amb ell, però no ha pogut ser. Arriben en el seu lloc una parella d'uns 50-60 anys. Són irlandesos i estan ací visitant a la seua filla que treballa al centre de la ciutat. Em passe el dinar xarrant amb ells i quan acabem, em proposen anar a prendre un café, i accepte. Em conviden al café i passem una estona molt agradable, i se'n van a trobar-se de nou amb la filla. 

Quan em quede soles, sent que he tingut un dia bonic. Tot i que quan he eixit de casa em sentia cansada i asquejada sense tindre en realitat cap motiu, he eixit al carrer i m'he obert a interactuar amb altra gent. Pot ser ells també tenien un mal dia, pot ser algú à la seua família està malalt, pot ser tinguen qualsevol altre problema de gravetat, però eixes persones que hui m'han alegrat el dia, ho han fet de diferents maneres. L'home de pell obscura i bellesa abrumadora ho ha fet amb el seu somriure, la xica del Nepal amb la seua amabilitat i el seu abraç, la gent treballant al restaurant ;oferint el seu temps de manera altruista i la parella d'irlandesos amb la seua curiositat per saber de mi i les ganes de compartir un cafè entre converses. Pot ser en uns anys no recorde com era la ciutat de Sydney, ni quins carrers vaig veure, però recordaré de segur a totes aquestes persones que he nombrat, perquè elles són d'eixes persones que t'alegren el dia. Eixes persones. 

He quedat amb Ester i Martin per a anar a un restaurant esta vesprada. Són com uns jardins i ells diuen que és molt bonic. Ens enllestim i quan estem a punt de sortir de casa, ens sorprèn una tormenta impresionant. Així que canvi de plans. Ens posem una peli mentre bevem te i ens mengem unes galletes mullades (quant de temps sense mullar galletes, havia oblidat que és un dels petits plaers de la vida!). Ens girem prompte, demà ens n'anem d'excursió!