My australian (super lovely) family

Divendres dia 2 de març (ja és març!!!). A les 9:15 del matí munte al bus que em portarà a veure la "Great ocean road". Hui, afortunadament, si. Som en total unes 24 persones, 25 amb el conductor, Mathew. És el mateix conductor que fa uns dies va ser víctima de comentaris racistes per part d'uns altres turistes. Ens rep amb un somriure i ens parla pel micròfon fent bromes. Ens posem en ruta i tardem una petita estona en allunyar-nos del tràfic de la ciutat.

A l'autobús hi ha gent de tot tipus i de tots els llocs: Irlanda, Canadà, Alemanya, Rússia, China, Veneçuela, Espanya (eixa sóc jo!). Em crida l'atenció en especial una xica (que calcule tindrà més o menys la meua edat) que viatja amb una xiqueta de quasi 3 anys i una bebé de 7 mesos. Tinc molta curiositat per saber més d'ella i m'aprope a parlar-li. Al meu cap jo ja he construit una història sobre la seua vida, basada òbviament en prejudicis i fantasies. Imagine que és mare soltera, o bé perquè ho ha triat o bé perquè s'ha acabat la relació amb el pare de les criatures. La realitat, per suposat, és ben diferent. Elena, que així li diuen, és rusa. Està casada amb un paquistaní i viuen a Suècia. Parla rus, anglès, suec, urdú, alemany, castellà i un poc de francés. El seu home està treballant i ella, com està de baixa per maternitat, ha decidit viatjar amb les dos filles, ni més ni menys que 4 mesos!!! Em conta que el seu marit necessita temps de tranquil·litat per a treballar i que ella necessita viatjar, així és que, perfecte, win-win. La conversa amb ella em fa pensar en la quantitat de possibles tipus de relacions que es poden tenir i de que el tindre fills no és cap impediment per a viatjar en absolut.

L'excursió és prou esgotadora, és d'aquest tipus en els que muntes i baixes del bus mil vegades i així durant 12 hores. Però els paisatges i el que veig mereixen passar un dia així d'esgotador..El conductor posa la ràdio a ratets per a que no ens cansem d'escoltar-lo (ho agraisc, la veritat) i sonen varies cançons que no aconseguisc identificar, i d'altres molt clàssiques com "Wicked game" de Chris Isaak. En una de les parades ens trobem amb uns koales que estan dormint a un arbre. He posat una foto però quasi no s'aprecia que hi ha un animalet a la imatge. Hi ha un home pegant colps a la soca de l'arbre per a despertar-lo. "Estàs imbècil o que?" pense. I sent llàstima d'aquest pobre animal que segurament tots els dies haurà d'aguantar a imbècils com aquest home donant colps per a molestar-lo. 

Després d'un dia mooolt llarg, torne a Melbourne amb la lluna plena i de color roig mirant-me a través del cristall de l'autobús. Un passeig des del centre cap a casa de Gabrielle, dutxa i a dormir. Demà partiré cap a Sydney. 

Dissabte. Gab i Adrian em porten a St.Kilda Beach, una platja molt popular a la ciutat. Per a mi, sincerament, no té res d'especial. Ens emportem a dos dels gossos i els passegem per allí i ens sentem a fer el "lunch" a un restaurant. S'han oferit per a portar-me a l'aeroport i després d'una estona molt agradable em toca acomiadar-me d'ells també. "I hate this part", li dic a Gab. I els ho done un abraç a cadascú, i els agraisc tot el que han fet per mi. Els he deixat una nota penjada a la nevera on he posat, entre altres coses, que a partir d'ara seran per a mi "my australian (super lovely) family". Eixes persones que es fan estimar, que et tracten com un més de la família, que es preocupen per tu sense quasi conèixer-te. Eixes persones. 

Cada vegada que done un abraç i canvie de lloc sent que una petita part de mi es queda. Em ve al cap una conversa que vaig tindre amb Adrian fa uns dies en la que li deia lo afortunada que sóc i com d'agraida estic de trobar-me amb gent tan bona pel camí. La seua resposta va ser "it has probably something to do with your personality too". Amb eixa sensació agafe el vol cap a Sydney. Què em regalarà la vida per allí?