La recepta de la felicitat

La carrera matutina i el posterior bany al llac en Wanaka van ser una refrescant manera de començar el dia. Un dia que se'ns esperava prou llarg i amb moltes hores de viatge en la nostra llar de nòmades. Ens dirigirem cap a la costa oest a Franz Josef glacier, per a veure (com el nom indica) un dels glaciars que hi ha. Vam caminar uns minuts per a arribar al punt on es pot veure, hi ha valles i senyals que indiquen que d'ahí no es pot passar per risc a despreniment de roques, entre altres coses. Fem la corresponent foto i seguim camí cap a Hokitika. Sam ens ha recomanat anar a Hokitika Gorge, un llac amb una aigua d'un color blau turquesa prou cridaner.

No sé perquè m'havia imaginat que eren una espècie d'aigües termals. La meua gran sorpresa va arribar quan vaig clavar el peu a l'aigua, estava congelada!!! Tot i així, feia molta calor, així que em va costar un ratet, però al final em vaig banyar, i em va sentar genial! Allí vam estar parlant amb una parella de suïssos molt simpàtics, Livia i Christian. Els dos són enginyers de medi ambient i estan ací de vacances. També viuen temporalment en una furgo i són fans de l'escalada. Després d'un ratet molt agradable, vam continuar a buscar un lloc on passar la nit.  Vam conduir fins a Greymouth i allí vam trobar un aparcament on podíem passar la nit gratis, al costat de la mar. Vam veure la posta de sol i vaig aprofitar per a enviar alguns "àudios" i missatges a familia i amics (quines ganes d'un "axuxó vostre!). Va ser un dia llarg, i estàvem cansats, així que després de menjar alguna cosa ràpida que no recorde, vam anar directes al llit.

Abans de dormir vaig estar pensant en com d'obsessionada estic a voltes amb tindre el control sobre totes les coses, i en com d'absurd és pensar que realment ho faig. En realitat, hi ha molt poques coses que podem controlar. Podem decidir que dinem hui, quina roba ens posem, quina cançó escoltar o quina pel·lícula veure esta nit. Podem triar el viatge que volem fer a l'estiu, inclús la o les persones amb qui el volem compartir (i si som afortunats podem fins i tot, ser correspostos). Podem escollir qué anem a estudiar, on volem viure, quin cotxe comprar o si volem o no llavar-nos les dents abans de dormir. Podem decidir tenir una vida saludable amb exercici i dieta equilibrada, i podem també deixar-nos i abandonar-nos a les tentacions si és que així ho volem. Però hi ha, desgraciadament, moltes coses sobre les que no tenim cap control. Perquè hi ha moltes vegades en les que mentre nosaltres vivim amb la il·lusió permanent de que decidim, triem i planegem la vida, ésta passa per davant al seu ritme i desmonta tot allò que ens hem construït al nostre imaginari. Tampoc podem decidir quan ni com anem a morir, ni quantes persones anem a perdre, ni quantes anem a estimar, ni a quantes deixarem de conèixer... La única cosa que podem fer amb tot açò, és acceptar la vida així com ens arriba.

Ens despertem amb el soroll de la mar (em recorda al mediterrani xiuxiueig de les ones que escolte desde la meua habitació a La Vila). Hui és dimarts 29.01 i continuem camí cap al nord, el nostre destí és Motueka. Portem varios dies junts Peter i jo, les 24 hores del dia, i la veritat, és que ja necessite algo de temps en soledat. La comunicació és complicada a voltes i les nostres maneres de fer i entendre les coses són ben diferents. Tot i així, ens sabem adaptar l'un a l'altre i intentem fer-ho tot fàcil per a l'altre i gaudir de ser companys de viatge. Perquè eixa és una altra de les claus de la supervivència i la felicitat: adaptar-se.

Tenim una conversa sobre el tema i li conte que vaig llegir un article una vegada que explicava que les persones més feliços són aquelles que són capaços d'adaptar-se a qualsevol situació i a qualsevol canvi que esdevingui en les seues vides. I és que, si em pare a analitzar-ho, la vida és molt més fàcil quan no ens estanquem en velles idees o pensaments, quan no furguem les ferides  i les deixem curar, i quan ens re-adaptem de nou a la rutina després d'una dolenta experiència.

A Motueka no hi ha massa que vore, ens donem un passeig i preparem el sopar. Demà anirem al Abel Tasman National Park. És un dels llocs més famosos de NZ  i decidim anar a fer una caminata. En total passem unes 3 hores, amb banyet inclòs en una platja que trobem pel camí. Es nota que és un lloc popular, trobem a molta gent pel camí. Fa molta calor, estem cansats i segurament els dos necessitem espai. Decidim continuar camí cap a Seddon. La doneta del camping a Motueka ens ha recomanat una bodega prop d'allí, Yealands Estate Wines. Hem fet ja varies hores de cotxe així que decidim parar en un lloc prop, de nou al costat de la mar. Fem el sopar i a dormir. "Det blir godt med kaffe i morgen" , diu Peter. "Estos suecs i el café", pense jo.

"Fly me to the moon" , lalalala.. Esta cançó l'hem cantada desenes de vegades al llarg d'estos dies i els dos la tenim al cap. Hui anem cap a la bodega. Després d'un bon desdejuni ens posem en marxa. Ens posen un vídeo on expliquen com treballen, és probablement una bodega diferent a la majoria de les que hi ha per ací. Tenen animals vivint al voltant de les vinyes, posen música clàssica perquè pensen que ajuda i millora la qualitat del raïm. Utilitzen les restes del raïm com a compost, tenen no se quants panells solars que produeixen el 30% de la energia que utilitzen, i tenen en general una filosofia "sostenible". Ens donen a tastar 5 vins diferents, 2 blancs, 2 tintos i 1 dolç, a l'estil oporto. Gratis. Això sí, és de veritat tastar, no com a Requena que les "gotaes" de vi eren de quatre dits (amb les seues conseqüències posteriors, clar està.. Ejem). Després de la cata et donen un mapa amb el que et pots auto-guiar per la finca de 1500 hectàrees (quasi res) i pots veure diferents tipus d'animals, llacs, vinyes i vistes a la mar.

Una vegada acabat el recorregut, continuem cap a Kaikoura. És un lloc conegut perquè hi ha una colònia de foques, i es poden veure dofins i balenes. A les foques ja les veiem mentre conduim per la costa, hi ha moltíssimes!! És prou impresionant veure tantes i en el seu habitat natural. Pel contrari, no som afortunats en veure balenes i dofins, però bé, això tampoc ho podem controlar. Arribem al càmping on passarem la nit i a la "furgo" del costat hi viu un xic de Israel, Raz (o algo així). Parlem amb ell durant una bona estona i ens conta que ja porta dos mesos viatjant per ací. Se'ns fan les tantes de la nit entre cerveses i converses i ens anem a dormir, demà anem cap a Christchurch on visitarem als amics de Peter (els que ens han deixat la nostra llar temporal).

Són les 8 del matí del dijous i em desperte amb el soroll dels helicòpters passant per sobre dels nostres caps. Preparem el desdejuni i compartim de nou una estona amb Raz. Té 25 anys i treballa per a una empresa informática, però se n'ha adonat de que no és realment el que vol fer. Vol obrir una escola i ensenyar als xiquets i xiquetes no sols matemàtiques i llengües, si no que vol una educació basada en la comunicació, el compartir experiències, el respecte, aprendre sobre emocions, etc. És molt interessant parlar amb ell i quan ens despedim, ens donem un abraç. No em quede tranquil·la pensant que pot ser mai més tornaré a veure'l. Perquè a mi, em costa "deixar anar". Sobretot a les persones. És la part més bonica de viatjar, la de conèixer a gent de tot tipus, edats, països, pensaments, etc.. I la més difícil i trista, el haver de dir adéu. I aquest és el tercer ingredient de la felicitat: el deixar anar.

Acceptar que la vida no és sempre com la imaginem, adaptar-se a aquelles circumstàncies inesperades o no desitjades i deixar anar tot el que és passat, incloses les persones que en el present ens han oferit tant. Això seria, per a mi, una bona recepta de la felicitat.

Li escric una nota que li deixe al seient del seu cotxe on li deixe el meu número de telèfon i li dic que em conte quan obriga l'escola. No podria haver deixat el lloc sense fer-ho. Així sóc jo. La recepta de la felicitat no sempre s'ha de seguir al 100%...