Bellesa

Ja és dijous, i amb una sensació extranya al cos, ens posem en marxa cap a Christchurch. Hem decidit desviar-nos un poc i anar cap a Akaroa. Ens han dit que és un lloc bonic i com tenim temps, volem anar a donar una ullada. L'últim tram de carretera cap a allí se'ns fa prou llarg: corbes i més corbes, una calor que s'apega a la pell, tenim fam i ni tan sols podem escoltar la ràdio. Però bé, arribem per fi al lloc i ens donem un passeig. Akaroa és una antiga colònia francesa i això s'aprecia des del primer moment: hi ha banderes franceses per tot arreu, i alguns cafès i restaurants tenen noms francesos (no sabem ben bé si açò ho fan per a atraure al turisme o perquè realment els agrada cantar "la Marsellesa").

Amb aquesta incògnita sense resoldre ens preparem el dinar a la furgo aparcats a la sombra d'un arbre. I ja amb l'estómac ple (les coses sempre es veuen diferents després de menjar) ens posem de nou en ruta, esta vegada si, cap a Christchurch. Allí ens reben a casa Emil, Julia (i sa mare que també està de visita) i Ella (una gosseta de 5 mesos). Emil és suec, amic de Peter i Julia, la companya, és alemana. Fa quasi un any que es van mudar a NZ i els encanta viure ací. Ell, informàtic, ella es dedica a la "ecotoxicologia" i està intentant trobar una feina.
Ells són els que ens han deixat la que ha sigut la nostra llar durant dues setmanes. Ens duen a una platja prop de la casa i després demanem el sopar i sopem tots junts a casa. Peter i jo estem cansats així que hui al llit ben prompte. Demà serà un altre dia.

El divendres ens alcem amb la idea de passejar un poc per la ciutat. Raz, el xic israelí, m'escriu un missatge i em diu que ell també està a la ciutat. Ens trobem amb ell i ens passegem. Christchurch es va veure afectat per un varios terratrèmols al 2010 i 2011 i encara estan reconstruint coses a la ciutat.  Xarrem i xarrem i acordem trobar-nos de nou esta nit. Així com passen les coses, casualment (o no), Sam està ací també, té concerts hui i demà a un pub. Després de menjar-nos una pizza a casa d'Emil i Julia, anem al Lyttelton Records, que és on es donarà el concert de Nadia Reid (amb Sam a la guitarra). Sentats en terra amb uns coixins davant de l'escenari gaudim d'un moment màgic de música. Després, cadascú al seu lloc i tots a dormir. 

Dissabte. Visita a un centre comercial (ni Peter ni jo entenem molt bé com vam acabar allí, pero bé, no estàvem sols així es que ens va tocar acceptar la situació), comprem el lunch i anem a un parc a menjar. Hui m'acomiade de Peter i la resta. Tenim diferents plans per al diumenge i per a fer-ho més pràctic, esta nit em quedaré amb Sam i els amics. "Tusen takk for turen", li dic. I em dona un gran abraç, un de veritat, dels que realment arriben a fer-te sentir estimat. "Vaja, pareix que malgrat ser suec i gelat, també gaudeix d'un bon abraç", pense. I ens diem adéu mentre Sam m'espera al cotxe. Esta nit tornaré a veure el concert. Imagine que per als músics ha de ser un tant avorrit tocar sempre les mateixes cançons, i li ho comente a Sam. Després de sopar amb els artistes de la nit, ens dirigim cap al pub de nou. Hui tot el món seu à terra i se'n respira un ambient molt còmode i bonic. I aleshores, comence a pensar en la bellesa. 

Sóc incapaç de definir què és la bellesa i és que pense que cadascú entén, interpreta i sent la bellesa a la seua manera. Per a mi la bellesa és una cançó, com les que estic escoltant ara; un somriure, un abraç, un paisatge, un xiquet corrent o un avi rient. La bellesa és un cos, de la forma que siga, del color que siga, de l'edat que siga.. Un cos que conté l'essència de la persona. La bellesa és això. És el contingut i no el continent. La bellesa em fa plorar a voltes, perquè pot ser abrumadora. Compartir, ajudar, enyorar... L'altruisme, la solidaritat, l'amor incondicional... Les mans de la meua àvia Teresa, carregades de vida i de feina; les muletes de mon pare, que recorren el món cada dia; la risa del meu germà, com m'encantaria escoltar-la més sovint!; el soroll dels pasos de ma mare arribant a casa...Una posta de sòl, la pluja d'estiu, el calor del sòl a l'hivern, el soroll de la mar... Una mirada penetrant, acaronar, un xiuxiueig a cau d'orella... Ballar sòl i en companyia, una guitarra sonant, una xica al meu costat plorant d'emoció...Experiència, coneixement, tendresa... El llenguatge internacional de l'amor. La bellesa és tot això, i molt més. 

Anar-me'n a dormir i pensar que jo, jo també sóc bella. A la meua manera, com totes les altres persones. Demà diumenge torne cap a Auckland, estaré un parell de setmanes més a  la illa nord. Encara em queda molta bellesa per admirar allí... 


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El dia del llibre

Semblava que anava a ser un dia d'aquells plens de missatges i felicitacions de tothom a tothom, que tenien l'intenció de celebrar alguna cosa. Sortia el sol amagat entre els núvols, i no deixava que la primavera arribara del tot.  Després d'una setmana sense eixir de casa, esperava l'esdeveniment d'anar a fer la compra amb ànsies. I no és que a casa s'estiga tan malament, no. Però era la necessitat de sentir-me part del món, d'un món que ja em pareixia estrany i llunyà. Eren les ganes d'apartar la mirada de les pantalles i tornar a la realitat dels dies. De camí al supermercat vaig tenir temps de divagar i pensar en la celebració d'aquell dia. Un dia en el que fem homenatge a les lletres i a qui les escriuren, i també a qui les lligen. Una lloança a les històries que ens transporten a altres mons; a l'aprenentatge; a la riquesa que ens aporten, i per sobre de tot, a la llibertat de saber-los i poder-los desxifrar. Si, parle dels llibres. ...
Més informació

Cicatrius

Han sigut ferides primer. Algunes no han curat bé, i són molt visibles. Hi ha d'altres que no veiem, però que romanen en nosaltres per sempre més. A la pell o a la mirada, a les pors o a la força. A tot allò que diem, i a tot el que ens guardem.  Són com l'eixida del laberint que porta a la mostra més cruenta i real del "un mateix". La transparència més profunda del que som. Una mostra de la nostra vulnerabilitat com a éssers humans que ensopeguem una i altra vegada amb les mateixes roques. I de que, amb o sense advertències, tornem a caure al mateix punt. I ens tornem a llevar, traient-nos la pols, per a tornar a començar. Desplegant el mapa de les nostres eleccions, les trobem ahí a sobre. Ens ensenyen el camí recorregut i ens adverteixen dels possibles perills futurs. Perills, que nosaltres, amb l'esperit aventurer i la certesa de que tot és incert, assumim. Arriscant. Guanyant unes voltes, aprenent sempre. Marques i senyals provocades per paraules dites carreg...
Més informació

Una posta de sol qualsevol

A la cambra jeia una llum tènue d'un sol cansat que s'amagava un dia més. Es reflexava la posta de sol a l'espill que observaven en silenci. Jeien al llit tots dos, ambdos cossos nuets. Amb els dits acaronava la seua esquena i li provocava una ona de calfreds que li recorrien totes les parts. I soltava una rialla sorda que moria al seu coixí. Desitjava en veu alta penetrar totes les capes de la seua pell, i conèixer tots els seus racons. Desitjava, en veu alta també, parar el temps per un instant, i acabat el pensament, ja havia guardat al calaix dels records, l'imatge abrumadora d'aquell moment. En secret, desitjava que tots els "sempre" foren tan literals com sonaven ; que el "això no passarà", fora una promesa irrompible. I que el "mai" fora mai per sempre, i que res ni ningú ho pogués fer canviar. Li observava i li contava totes les manxes, totes les pigues, les cicatrius, totes les marques de la pell. Una pell que la feia sentir en...
Més informació