Jonotinccasa

Jo no tinc casa,

On em quede?

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cicatrius

Han sigut ferides primer. Algunes no han curat bé, i són molt visibles. Hi ha d'altres que no veiem, però que romanen en nosaltres per sempre més. A la pell o a la mirada, a les pors o a la força. A tot allò que diem, i a tot el que ens guardem.  Són com l'eixida del laberint que porta a la mostra més cruenta i real del "un mateix". La transparència més profunda del que som. Una mostra de la nostra vulnerabilitat com a éssers humans que ensopeguem una i altra vegada amb les mateixes roques. I de que, amb o sense advertències, tornem a caure al mateix punt. I ens tornem a llevar, traient-nos la pols, per a tornar a començar. Desplegant el mapa de les nostres eleccions, les trobem ahí a sobre. Ens ensenyen el camí recorregut i ens adverteixen dels possibles perills futurs. Perills, que nosaltres, amb l'esperit aventurer i la certesa de que tot és incert, assumim. Arriscant. Guanyant unes voltes, aprenent sempre. Marques i senyals provocades per paraules dites carreg...
Més informació

Una posta de sol qualsevol

A la cambra jeia una llum tènue d'un sol cansat que s'amagava un dia més. Es reflexava la posta de sol a l'espill que observaven en silenci. Jeien al llit tots dos, ambdos cossos nuets. Amb els dits acaronava la seua esquena i li provocava una ona de calfreds que li recorrien totes les parts. I soltava una rialla sorda que moria al seu coixí. Desitjava en veu alta penetrar totes les capes de la seua pell, i conèixer tots els seus racons. Desitjava, en veu alta també, parar el temps per un instant, i acabat el pensament, ja havia guardat al calaix dels records, l'imatge abrumadora d'aquell moment. En secret, desitjava que tots els "sempre" foren tan literals com sonaven ; que el "això no passarà", fora una promesa irrompible. I que el "mai" fora mai per sempre, i que res ni ningú ho pogués fer canviar. Li observava i li contava totes les manxes, totes les pigues, les cicatrius, totes les marques de la pell. Una pell que la feia sentir en...
Més informació

El dia del llibre

Semblava que anava a ser un dia d'aquells plens de missatges i felicitacions de tothom a tothom, que tenien l'intenció de celebrar alguna cosa. Sortia el sol amagat entre els núvols, i no deixava que la primavera arribara del tot.  Després d'una setmana sense eixir de casa, esperava l'esdeveniment d'anar a fer la compra amb ànsies. I no és que a casa s'estiga tan malament, no. Però era la necessitat de sentir-me part del món, d'un món que ja em pareixia estrany i llunyà. Eren les ganes d'apartar la mirada de les pantalles i tornar a la realitat dels dies. De camí al supermercat vaig tenir temps de divagar i pensar en la celebració d'aquell dia. Un dia en el que fem homenatge a les lletres i a qui les escriuren, i també a qui les lligen. Una lloança a les històries que ens transporten a altres mons; a l'aprenentatge; a la riquesa que ens aporten, i per sobre de tot, a la llibertat de saber-los i poder-los desxifrar. Si, parle dels llibres. ...
Més informació