Els mons de Laura pel món

Semblava que anava a ser un dia d'aquells plens de missatges i felicitacions de tothom a tothom, que tenien l'intenció de celebrar alguna cosa. Sortia el sol amagat entre els núvols, i no deixava que la primavera arribara del tot.  Després d'una setmana sense eixir de casa, esperava l'esdeveniment d'anar a fer la compra amb ànsies. I no és que a casa s'estiga tan malament, no. Però era la necessitat de sentir-me part del món, d'un món que ja em pareixia estrany i llunyà. Eren les ganes d'apartar la mirada de les pantalles i tornar a la realitat dels dies. De camí al supermercat vaig tenir temps de divagar i pensar en la celebració d'aquell dia. Un dia en el que fem homenatge a les lletres i a qui les escriuren, i també a qui les lligen. Una lloança a les històries que ens transporten a altres mons; a l'aprenentatge; a la riquesa que ens aporten, i per sobre de tot, a la llibertat de saber-los i poder-los desxifrar. Si, parle dels llibres. ...

Jo no tinc casa, On em quede?

Ara. El món, en la forma en la que el coneixiem, cau a trossos. Se'ns desmorona sota les nostres finestres i balcons. Ens enfrontem, inexorablement, a una realitat inesperada, incerta. Una realitat, que cadascú tria viure a la seua manera, però que per a totes les persones significa el mateix: una parada en el camí. Una pausa. Un parèntesi. Un descans. I ens regala allò més valuós que podem posseïr: temps. Ens obstinem en ocupar-lo i omplir-lo: distraccions, entreteniments. Com si no ens haguera ensenyat ningú a avorrir-nos, a no fer res. Pot ser la vertadera por està en trobar-nos amb nosaltres mateixos. En escoltar el nostre món interior al que tant ignorem en la voràgine dels dies d'ordinària velocitat. Ara. Temps. Temps. Que més que per a fer, és temps per a ser. Per a retrobar-se amb els xicotets detalls de la qüotidianeitat dels dies. Per a tornar a apreciar la bellesa en les coses més banals. Per a entendre com de limitat és el nostre temps, i com el malga...