Els mons de Laura pel món

No em dones paraules.                                                Don't give me words. Que les paraules volen i se'n van;                               Words just fly away; i ja no tornen mai més.                                              And never come back No em dones paraules.                                              Don't give me words. Dona'm temps, per esbrinar-te;                                  Give me time, to discover you dona'm calor, per a sentir-t...

Els petits tolls al pati i l'olor a gespa banyada. L'escalfor del sòl es cola per la finestra i al llit es beu el café calent del matí. No sap quina hora és però no li importa. Tampoc sap si és dilluns o diumenge, si ha de treballar o si es pot permetre el luxe de relaxar-se. I no li importa. Fa un sospir, i escolta als ocells cantar, alçant la veu per damunt dels avions que aterren prop de sa casa. Una sensació de buit li ompli el pit i encara entre llançols, un calfred li recorre l'esquena. Vol dormir però no pot. No ha pogut en tota la nit, o tot el dia. Perquè ja no té horaris, ni dies ni estacions. En mig de tota eixa confusió es clava a la boca un plàtan que no arriba a les seues papil.les gustatives, i amb les presses d'aquell que corre sense destí, surt de casa. No sap on va. Però no li importa. Camina deixant caure els peus, és el que fa quan està cansat. Té desitjos. Tothom els té, no? Eixa àvia amb la que es creua al carrer li fa un somriure amab...

A tu, A tu que estàs ací asseguda al meu costat al tren. No se quin motiu és el que fa que dels teus ulls brote una font d'aigua salada. I vull saber-lo. Perquè vull dir-te algo que et faça oblidar eixa pena que et fa plorar davant del món. I això és mostrar tota la teua vulnerabilitat en una sola llàgrima. No imagine qué pot ser. Però pense en les paraules que podria dir-te si ho sabera, i en com d'ingenu és creure que això et faria sentir millor. Segurament tú no saps que ara mateix t'observe i que la teua pena és meua per un moment. El que si que saps, supose, és que la tristor és tan dins de tu, que ja no trobes res més. Deixa-la que se'n vaja, la pena. O fes-li un lloc entre eixe somriure forçat que acabes de fer. Quan baixes del tren, desapareixeràs de la meua vista, però un petit troç d'eixa tristor que era tan teua, ara és un poc de les dos.