Els mons de Laura pel món

Dia 10 d'abril del 2018. Han passat 3 mesos des d'aquella Lauri(ta)cones que començava una aventura amb il·lusió i moltes ganes. Estic a Ubud, Bali, i hui s'acaba aquest viatge i comença un altre: la tornada a casa. Ahir vaig tindre un sopar amb els voluntaris del festival i vam podem gaudir d'una estona de tranquil·litat i rises molt agradable. Una cervesa i un menjar típics d'ací i així tancaven els organitzadors aquest event. M'acomiade d'algunes d'aquestes persones sabent que probablement mai no les tornaré a vore, i d'unes altres desitjant i esperant que això no passe. Arribe a l'hostal i em prepare la motxilla. Mentre doble les prendes de roba que m'han acompanyat durant tot el recorregut (he de reconèixer que ja les tinc prou avorrides) i les clave ordenadament a la motxilla, pense en com de diferent és l'emoció que em provoquen els fets d'anar-me'n i el de tornar. Anar vol dir vèncer pors, començar, obr...

Passejar pels carrers del centre d'aquesta ciutat em té desconcertada. Hi ha molts "bule"(terme que ací utilitzen per a parlar de nosaltres els blancs), tant turistes com "expats". Conviuen "bule" i població local en un ambient entre altres coses, molt peculiar. A la mateixa andana mentre camines trobes una tenda de joies caríssimes, tenda de productes ecològics i naturals, un petit i humil local on venen packs d'activitats organitzades, un home (o 30) que et pregunten "taxi, motorbike?", gossos que no saps si tenen familia i tracten de beure aigua desesperats, una dona amb un bebé penjat al coll que et prega: "please, money, baby" i l'estómac, la gola, i el cor, se't fan un nus...Spas, massatges, restaurants, centres de yoga, turistes que caminen sense camiseta pel carrer sense respectar a la gent ni la cultura d'ací. Un mercat en ebullició on nosaltres, els bule, ens perdem entre carrerons abrumats pels venedors in...