tag:blogger.com,1999:blog-68475456821679729982024-03-13T12:19:06.823+01:00Els mons de Laura pel món Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.comBlogger54125tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-27835304977610430412020-04-24T20:42:00.001+02:002020-04-24T20:44:14.117+02:00El dia del llibreSemblava que anava a ser un dia d'aquells plens de missatges i felicitacions de tothom a tothom, que tenien l'intenció de celebrar alguna cosa.<br />
<div>
Sortia el sol amagat entre els núvols, i no deixava que la primavera arribara del tot. </div>
<div>
Després d'una setmana sense eixir de casa, esperava l'esdeveniment d'anar a fer la compra amb ànsies. I no és que a casa s'estiga tan malament, no. Però era la necessitat de sentir-me part del món, d'un món que ja em pareixia estrany i llunyà. Eren les ganes d'apartar la mirada de les pantalles i tornar a la realitat dels dies.</div>
<div>
De camí al supermercat vaig tenir temps de divagar i pensar en la celebració d'aquell dia. Un dia en el que fem homenatge a les lletres i a qui les escriuren, i també a qui les lligen. Una lloança a les històries que ens transporten a altres mons; a l'aprenentatge; a la riquesa que ens aporten, i per sobre de tot, a la llibertat de saber-los i poder-los desxifrar. Si, parle dels llibres.</div>
<div>
Personalment, no tinc cap costum especial per a eixe dia. Si vull regalar un llibre a algú o a mi mateixa, m'és igual quin dia siga. I les roses m'agrada més admirar-les al roser, sense tocar-les, clar.</div>
<div>
Però crec que és indispensable recordar el valor incalculable que té un llibre. I més que el llibre en si, la capacitat d'entendre'l.</div>
<div>
Ja al supermercat i després d'estar una estona passejant pels diferents corredors, creuant-me amb moltes persones cobertes de mascaretes i enfundades de guants, una dona es dirigeix a mi:</div>
<div>
- Hola, esto de aquí es levadura?- Jo també portava setmanes intentant trobar-la, per fi!</div>
<div>
- Si, es levadura seca para hacer pan.-Me n'adone de que alguna cosa no està al seu lloc.</div>
<div>
- Y cuanto vale?</div>
<div>
- 2,50 euros.- I assenyale el cartell on s'especificava el preu ja sospitant el que vindria després.</div>
<div>
- Es que yo no sé leer, sabes hija? Muchas gracias.</div>
<div>
- De nada, mujer.</div>
<div>
I em va dir adéu amb un somriure als ulls, no sé si també als llavis perquè els portava coberts.</div>
<div>
El trajecte de tornada a casa me'l vaig passar repetint aquella escena en bucle al meu cap. I pensant en aquella dona, en els llibres, i en la necessària habilitat de poder llegir-los.</div>
<div>
Segurament, la celebració del dia del llibre no tenia cap sentit per a aquella dona que ni tan sols podia llegir les etiquetes del que anava a comprar al supermercat. O pot ser ella, més que ningú, sap la vàlua i el poder que ens dona l'alfabetització. I entenga que llegir....ens fa lliures. </div>
Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-67478187680775414842020-04-08T20:43:00.003+02:002020-04-08T20:43:29.173+02:00JonotinccasaJo no tinc casa,<br />
<br />
On em quede?Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-79198703389049695462020-04-08T20:34:00.001+02:002020-04-08T20:49:12.332+02:00Ara Ara.<br />
El món, en la forma en la que el coneixiem, cau a trossos.<br />
Se'ns desmorona sota les nostres finestres i balcons.<br />
Ens enfrontem, inexorablement, a una realitat inesperada, incerta.<br />
Una realitat, que cadascú tria viure a la seua manera, però que per a totes les persones significa el mateix: una parada en el camí.<br />
Una pausa. Un parèntesi. Un descans.<br />
I ens regala allò més valuós que podem posseïr: temps.<br />
Ens obstinem en ocupar-lo i omplir-lo: distraccions, entreteniments.<br />
Com si no ens haguera ensenyat ningú a avorrir-nos, a no fer res.<br />
Pot ser la vertadera por està en trobar-nos amb nosaltres mateixos.<br />
En escoltar el nostre món interior al que tant ignorem en la voràgine dels dies d'ordinària velocitat.<br />
Ara. Temps.<br />
Temps. Que més que per a fer, és temps per a ser.<br />
Per a retrobar-se amb els xicotets detalls de la qüotidianeitat dels dies.<br />
Per a tornar a apreciar la bellesa en les coses més banals.<br />
Per a entendre com de limitat és el nostre temps, i com el malgastem constantment.<br />
I com pensem que sempre en tindrem, de temps, per a fer açò o allò. Que sempre disposarem d'un moment que serà el perfecte per a ser feliços.<br />
Se'ns oblida, però, que el temps passa mentrestant.<br />
I eixe temps que se'n va, ja mai no torna.<br />
Ara. Temps. Canvi.<br />
Ens trobem, sense dubte, davant d'un moment clau per a canviar.<br />
Reinventar-nos com a societat.<br />
Aprendre a viure. Tornar a nàixer. Resorgir de les cendres.<br />
Sense oblidar les cendres d'aquelles ànimes a les que no hem pogut acomiadar.<br />
Obrint la ment a un nou estil de vida, un nou inici. Donant espai als silencis.<br />
Ara. Temps. Canvi. Ara i ací.<br />
Ara l'univers ens està dient que parem. Parem, respirem.<br />
Ara podem aprofitar esta oportunitat per a crèixer.<br />
Ara és època d'instrospecció i auto-cura. I de cuidar a totes les persones estimades, malgrat els kilòmetres i les distàncies.<br />
Ara i ací. No existeix res més.<br />
Que tots els nostres més volguts continuen el camí amb nosaltres per molts anys més.<br />
I que tota esta locura ens porte a la cordura de viure la vida Ara i Ací. Per sempre.<br />
<br />
* A totes les persones que no han pogut dir adéu.<br />
<br />
<br />
<br />Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-38325656922060382562020-02-21T15:10:00.000+01:002020-02-21T15:10:03.762+01:00Cicatrius Han sigut ferides primer. Algunes no han curat bé, i són molt visibles. Hi ha d'altres que no veiem, però que romanen en nosaltres per sempre més. A la pell o a la mirada, a les pors o a la força. A tot allò que diem, i a tot el que ens guardem. <div><br><div>Són com l'eixida del laberint que porta a la mostra més cruenta i real del "un mateix". La transparència més profunda del que som. Una mostra de la nostra vulnerabilitat com a éssers humans que ensopeguem una i altra vegada amb les mateixes roques. I de que, amb o sense advertències, tornem a caure al mateix punt. I ens tornem a llevar, traient-nos la pols, per a tornar a començar.</div></div><div><br></div><div>Desplegant el mapa de les nostres eleccions, les trobem ahí a sobre. Ens ensenyen el camí recorregut i ens adverteixen dels possibles perills futurs. Perills, que nosaltres, amb l'esperit aventurer i la certesa de que tot és incert, assumim. Arriscant. Guanyant unes voltes, aprenent sempre.</div><div><br></div><div>Marques i senyals provocades per paraules dites carregades de fel, del més gran dels odis, de tota la brossa que som capaços d'arrossegar. O per aquelles, que en el més ensordidor dels actes egoistes i covards, no ens hem atrevit a dir.</div><div><br></div><div>Pot ser aquestes últimes, les paraules que ens empassem, siguen aquelles que ens ofeguen de verí. Que ens cremen l'esòfag i ens fan bullir la sang. Que ens converteixen en miserables i que mermen, cada cop un poc més, la capacitat d'estimar del nostre cor. I que a més, ens envolten d'una eterna sensació de penediment. </div><div><br></div><div>Les paraules pronunciades amb ràbia i dolor, les que llancem en flames cap a l'altra persona que les rep en silenci. Són aquestes les que obrin un buit que de vegades és difícil d'omplir. Les que ens deixen jeure al terra com un paper arrugat, com una paret foradada. I ja res no torna a ser el mateix.</div><div><br></div><div>Innombrables són algunes que s'han quedat tendres. Que tot i rebre abraços reparadors, mai no acaben de desaparèixer. Les que més parlen de nosaltres. Les que més ens ensenyen dels altres.</div><div><br></div><div>Les que voldriem borrar i no podem. Cicatrius. </div>Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-52761635077127116242020-01-24T13:29:00.000+01:002020-01-24T13:29:04.997+01:00Una posta de sol qualsevolA la cambra jeia una llum tènue d'un sol cansat que s'amagava un dia més. Es reflexava la posta de sol a l'espill que observaven en silenci. Jeien al llit tots dos, ambdos cossos nuets. Amb els dits acaronava la seua esquena i li provocava una ona de calfreds que li recorrien totes les parts. I soltava una rialla sorda que moria al seu coixí.<div><br></div><div>Desitjava en veu alta penetrar totes les capes de la seua pell, i conèixer tots els seus racons. Desitjava, en veu alta també, parar el temps per un instant, i acabat el pensament, ja havia guardat al calaix dels records, l'imatge abrumadora d'aquell moment.</div><div><br></div><div>En secret, desitjava que tots els "sempre" foren tan literals com sonaven ; que el "això no passarà", fora una promesa irrompible. I que el "mai" fora mai per sempre, i que res ni ningú ho pogués fer canviar.</div><div><br></div><div>Li observava i li contava totes les manxes, totes les pigues, les cicatrius, totes les marques de la pell. Una pell que la feia sentir en casa. </div><div><br></div><div>Es miraven als ulls l'un a l'altre, en la penombra d'una tarda qualsevol i el món ja no importava. Es fonien en abraços i besos, en llàgrimes d'emoció. I es feien grans, s'eixamplava l'ànima i el cor enfortia els seus batecs.</div><div><br></div><div>La carrera d'aquella ànima inquieta ara romania només a les cames, i no al cor. A les ganes i no a les pors. Quan al cel es podien veure tots els colors, quan una caricia creava, de sobte, la calor d'una llar. La seua llar. </div><div><br></div><div><br></div><div><br></div><div><br></div>Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-7872253023049866542019-12-19T16:10:00.001+01:002019-12-19T16:14:50.908+01:00Ella no és nom propiEn aquell moment Ella acumulava tristeses i dolors que emmagatzemava dia rere dia. Coneixia i explicava, aprenia i parlava, compartia i esperava. Esperava una vida que no arribava. Descobrí doncs aquella cantant de folk que lluïa un barret de color marró terra i unes botes a conjunt, que cantava el que vivia i que vivia per damunt de tot. S'havia casat jove, jove de debó. Jove d'edat, de ment i de cor. Havia crescut entre veus i guitarres, entre esglèsies i juraments. Era dolça i petita i no tenia por. Escrivia les seues cançons que desglossaven cada pas que donava, i que barrejava tota mena de natures, d'entre elles la natura humana. Escrivia en la soledat de les nits o en la voràgine dels aeroports. Escrivia sobre paper, o sobre les pedres.<br />
<br />
Aquell dia Ella es descobrí sobre la terra banyada d'un camp que acollia música, dansa i cultura. Cultures, millor dit. I allí estava de nou, portava la seua guitarra, vestia de negre. La va rebre amb un abraç, un abraç dels que Ella enyorava, un abraç que la va recompondre i que al mateix temps la trencava un poc més. Havien quedat enrere jornades de llàgrimes i dubtes, portes tancades i crits. Amb totes les forces imaginables intentava fer veure que feia un somriure; aleshores entenia el món la seua pena encara més. Era lluny de casa, i allà no cabien les rialles sonores i sinceres.<br />
<br />
Ningú no en sabia del seu patiment. Després d'actuar, la cantant de folk havia llegit entre linies el que Ella li havia volgut dir minuts abans. I no podia dir res, ni tampoc la podia ajudar. Tot i que entonava paraules que parlàven de dones que ploren, i de l'alleujament de deixar les llàgrimes caure. Tot i que carregava els kilòmetres recorreguts i la saviesa acumulada en una petita bossa de tela on es llegia el seu propi nom. I això l'avergonyia: el seu propi nom en una bossa de tela!?<br />
<br />
Pensant que l'ajudaria, la cantant li regalava l'esmenada bossa i l'acompanyava d'un: espere que t'agrade i gràcies per l'acollida. Ella l'havia rebuda a casa seva, on havia passat una sola nit abans de la seua funció. Havia dormit en un vell matalàs a terra, enmig d'un corredor que transitàven unes i altres; just al costat d'unes escales que separàven els dos hemisferis d'aquella llar. Després d'un llarg viatge, no necessitava més per a descansar. Tot l'equipatge que transportava cabia en la funda dura de la guitarra que tocava als escenaris de diferents llocs del país (i d'altres països estrangers també); i en una motxilla menuda que li combinava amb la seua estatura.<br />
<br />
Havien parlat de jardins i plantes, de records i futurs. Del que una i altra desitjaven que la vida els prestara; d'altres dones boniques, de músiques i lletres, dels diferents costats del món. De la religió que una practicava i l'altra no. De coses trivials i d'intimitats profundes. De com la lluna d'hivern havia inspirat una de les seues cançons a una; i de com eixa mateixa lluna li feia a l'altra de manta. Després d'un passeig i d'haver compartit el menjar a taula, deixaven de ser dos desconegudes. I obrien el calaix de la confiança amb la clau d'una mirada còmplice.<br />
<br />
Una havia gaudit d'aquell concert i de la bellesa de la música que l'altra creava. Una havia sigut l'única en reconèixer l'angoixa de l'altra. I en el rebombori de les gents celebrant aquella festa, s'acomiadaven. Al ritme del naixement fugaç d'una amistat que mai no va florir. S'acomiadaren amb l'agredolç pensament de saber que seria, amb tota probabilitat, per sempre. Amb la certesa de que l'una a l'altra s'havien ensenyat mútuament alguna cosa. La cantant de folk es treia el barret marró terra; i al temps, Ella abandonava la pena i tornava a casa.<br />
<br />
<br />Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-29198598887958292312019-12-13T14:01:00.001+01:002019-12-13T14:01:09.008+01:00LlocsLlocs.<div>Tants i tants llocs. </div><div>Alguns són detestables, pudents. </div><div>Hi ha d'altres més amables. Que t'acullen i t'abracen.</div><div>Uns et recorden a una llar, altres pareixen un carrer gelat. </div><div>Llocs en els que sents por, fam, fred. </div><div>Llocs on no és important qui ets. </div><div>Aquells llocs llunyans, desconeguts. Aquells que coneixes de ben prop.</div><div>Els que són sols teus. </div><div>Tants llocs per descobrir!</div><div>Llocs amb olor, i sabors. </div><div>Llocs amb el xiuxiueig de la mar. </div><div>Són fràgils els llocs on les muntanyes ploren, i aquells on no arriba la llum del sòl. </div><div>Quins llocs t'emportaries amb tú? Quins deixaries anar? </div><div>Hi ha llocs on més d'un segon ja és prou. </div><div>Hi ha llocs on voldries passar tota l'eternitat. I aquestos, els llocs on vols estar per sempre, tenen nom de persona. </div><div><br></div>Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-1928466820315192702019-10-17T11:13:00.001+02:002019-10-17T11:13:14.885+02:00BuitInexplicablement irremeiable;<br />
inevitable, inexorable.<br />
Temut, desconegut;<br />
incontrolable, natural.<br />
Contradictori, trist;<br />
inesperat, anticipat.<br />
Desgarrador.<br />
Silenci.<br />
Transformador, incansable.<br />
Traumàtic, violent.<br />
Dolorós, descans.<br />
Massa prompte.<br />
Impotència, ràbia.<br />
Incert, amarg.<br />
Foscor.<br />
Solitud.<br />
Ensordidor. Etern.<br />
Inesborrable.<br />
Cruel. Cruel. Cruel.<br />
Indesitjat.<br />
Poderós colpejador.<br />
Desestructurant.<br />
Horrorós.<br />
Universal.<br />
Desgarrador.<br />
Silenci.<br />
Buit.<br />
<br />
<br />
<br />Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-83973494744168062332019-10-09T13:49:00.001+02:002019-10-09T13:57:43.231+02:00Desapareixes<div dir="ltr">
No et vaig sentir mai prop,<br />
les distàncies ens van marcar massa.<br />
T'enyorava els dies que ens vam compartir;<br />
estaves perdut, absent.<br />
Enyorava els teus besos quan me'ls donaves,<br />
i rebutjava la teua manca de desig.<br />
La il.lusió es va esvair tan ràpid,<br />
com el moviment dels dits,<br />
sobre les cordes d'aquella guitarra.<br />
La música que tant ens va unir<br />
ara se'm clava com una espina a la gola,<br />
i aquelles cançons que cantàrem al carrer,<br />
ara em fan sentir sola.<br />
Com aquell nòrdic,<br />
que parlava sobre la grandiositat. </div>
<div dir="ltr">
De com de majestuosa n'era ella,<br />
i de com de perdut n'estava ell.</div>
<div dir="ltr">
Jo, que sóc més ell que ella,<br />
però alhora sóc ella, i no ell.</div>
<div dir="ltr">
Jo que t'enyorava als matins,<br />
i escrivia l'angoixa sense papers.<br />
I parlava amb el gat, i amb les flors.<br />
I cantava per a que m'escoltaren els veïns.<br />
Vas voler cuidar-te i fer-me riure;<br />
i jo que si demà, i que si no.<br />
I tú, que si hui, que si sí.<br />
Tantes barreres i cafés,<br />
llàgrimes, concerts i carreres.<br />
Jo, que enyorava la meua pròpia llum,<br />
que s'apagava de desesperança.<br />
Ara et pense al matí, on ets?<br />
T'has esfumat,<br />
com la sorra entre els meus dits.<br />
Tú, que vas ser raó i sensatesa;<br />
jo, que era emoció i raresa.<br />
Tant que t'enyorava,<br />
que et volia gaudir tota una vida.<br />
Ara ja no. Ja no t'enyore.<br />
Encara em pregunte qué faràs.<br />
Si em penses, si estàs ferit<br />
o si pot ser ja m'has oblidat.<br />
Te'n vas sense dir adéu,<br />
i has deixat la porta entreoberta;<br />
però, saps? Jo la volia tancada.<br />
Ja no t'enyore, ja no mereixes això.<br />
Desapareixes;<br />
i em deixes amb la paraula al cor.<br />
Com ho fan els berebers al desert.<br />
Desapareixes;<br />
i torne a estar ací,<br />
i torne a ser jo.<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br /></div>
Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-3541830051101283142019-09-26T16:13:00.001+02:002019-09-27T11:29:22.892+02:00Ocells feritsSi ens estimem, que siga sense excuses.<br />
Que siga sense pors.<br />
Que no existeixin els dubtes.<br />
Si ens estimem, que siga amb coratge,<br />
que siga de cor.<br />
Que siga sempre sincer,<br />
que no hi haja lloc a mentides,<br />
que tot siga autèntic, vertader.<br />
Si m'estimes, fes-ho amb paraules,<br />
però sobretot amb fets.<br />
Fes-ho amb abraços, besos, cançons.<br />
Fes-ho amb il·lusió infinita,<br />
fes-ho sense pressió.<br />
Si m'estimes, fes-ho sense fronteres.<br />
Que les distàncies no ens allunyen,<br />
sino que ens motiven a estar més prop.<br />
Si ens estimem una vida ben llarga,<br />
que la duresa i els colps<br />
no facin més que enfortir els nostres ciments.<br />
I que els moments bonics reguen<br />
un Nosaltres que anirà creixent.<br />
Si m'estimes, per favor, fes-ho sense mesura.<br />
Que no càpiga l'ombra insegura,<br />
que caiguen tots els monstres desfets.<br />
Si ens estimem haurem de lluitar,<br />
però no seran batalles, no ho poden ser.<br />
Seran més bé eleccions,<br />
camins que haurem d'anar fent.<br />
Que volem en la mateixa direcció,<br />
i que si no és així, ens deixem volar,<br />
mútuament.<br />
Si ens estimem,<br />
no deixem que ens atrapen les rutines.<br />
Apreciem cada instant compartit,<br />
gaudim sempre de cada cosa que fem.<br />
Si m'estimes dis-m'ho alguna vegada.<br />
A cau d'orella, a crits, amb un bes.<br />
Dis-ho com vullgues, pero dis-ho.<br />
Escoltar això és un plaer!<br />
Si ens estimem que siga amb respecte.<br />
Que tú sigues tú, que jo siga jo.<br />
I que els dos siguem lliures.<br />
I que els dos siguem complets,<br />
sense l'altre.<br />
Que no siga necessitat,<br />
sino ganes.<br />
Que no siga dependència,<br />
sino una decisió conscient.<br />
Que sempre siga una suma.<br />
Si ens estimem, que donen igual<br />
les belleses o els atributs tercers.<br />
Que sempre el més important siga present,<br />
que mai se'ns obliden els perquès.<br />
Que no ens donem per sentat,<br />
que sempre ens valorem.<br />
Si m'estimes, que no acaben mai les converses.<br />
Que em confies tot allò que necessites,<br />
i que m'escoltes quan siga el meu torn.<br />
Que les penes ens uneixin,<br />
i que si ens trenquem en peces,<br />
que un abraç ens enjunte de nou.<br />
Si m'estimes, recorda una cosa:<br />
estimar no és fàcil, és un risc.<br />
Perquè a l'amor no caben covards,<br />
ni volen ocells ferits.<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-83521102742548551772019-09-23T21:26:00.001+02:002019-09-23T21:36:10.177+02:00Espirals'Strawberry Swing' sonava als altaveus d'aquell pis prop de la platja, en aquella ciutat on ningú no en sabia de la seua existència. Olor a cabells nets, roba estesa i aquella dona ahí, allargada al sofà de sa casa llegint un llibre. I l'altra que la mirava d'amagat desde l'altre costat de la finestra. Quatre parets en espiral, que la transportàven a altres vides, a un altre món, a una altra versió de si mateixa. Es preparava un café i se'l gaudia allí, tota sola. Hi ha coses que s'han de compartir- pensava. Un café no sap igual si el beus amb algú. Escrivia paraules, frases i paràgrafs, que al final feien pàgines. No en sabia massa bé sobre què. Les lletres ballàven en espiral i perdien el sentit. La manca de significat l'abrumava.<br />
<br />
Recordava aquell altre temps que ja mai no tornaria. Mai. Tenia gravada a foc la última vegada que es van veure; tatuades a la pell totes les paraules que no es van dir. Als peus unes sandàlies, i uns estampats ben colorits al cos, que pareixia donàven llum als dies més foscos. Però era un dia perfecte. Un aroma a menjar muntava en espiral de cal veí del pis de baix. Havia de ser alguna cosa bona. Tenia fam, o no. Procastinava totes les necessitats biològiques, bé, quasi totes. Molts dubtes sense resoldre, infinites preguntes. Inexplicable. Li feia mal el cap aquell dia, bebia aigua com si no hagués begut en segles.<br />
<br />
Entrava i eixia d'aquella espiral de pensaments que l'allunyàven de la realitat. Una realitat que trobava massa bonica per a ser real, i que tot i així, ho era. Eixa realitat que era el present, i que eixe, era el millor regal. Havia suat la roba d'esport, enfortit cames i cor, ment i cul. Li resultava fàcil distreure's de les seues tasques. No entenia massa de disciplines, el seu caos però, era ordenat. La seua passió, infinita, com una espiral. Ja havien passat varies cançons, no en recordava l'última que havia escoltat. Era en un idioma que coneixia, si, això segur. Havia tingut converses emotives, de color taronja. No tenia paraules de consol, per molt que les buscara. Al balcó d'enfront un home estava al telèfon, no havia intimitat en aquell lloc, pareixia.<br />
<br />
Esperava l'autobús que arribaria aviat. L'esperava amb els ulls en una pantalla i les papallones, que li volàven en espiral, a l'estòmac. Quantes n'havia dibuixat! Li hagués agradat ser artista, si, era el seu somni frustrat. No era, però, l'única de les seues frustracions. En tenia de moltes. Havia escoltat la mateixa cançó incontables vegades. I la cantava amb eixa veu de qui no sap utilitzar les cordes vocals i deixa passar tot l'aire. I es fa mal, clar. 'Perdido de amor' sonava ara, però eixa no era la cançó. Les hores passàven i l'angoixa creixia. Tan sincera, tan tendra, tan imparable, tan sola. Fumava a les nits en les que oblidava contar les cerveses, i bebia quan ja no li'n quedava més de tabac. Odiava les mentides i la ferien les veritats.<br />
<br />
Va veure aquells muscles onejant en espiral, va cuinar un plat de pasta. S'aïllava del món, de vegades. Es refugiava en la música o els abecedaris, i desitjava, en aquells moments, allunyar-se de tot. I de tots. Podia admirar una muntanya preciosa sense eixir de casa, i eren molts els escalons per a arribar al cim. Com les tecles del piano que mai no havia escoltat tocar, podia romandre en silenci. Al jardí havia un gat que de volta en quan venia de visita. Els dies de plutja li agradava beure infusions i escriure cartes que mai no enviava a ningú. Dibuixava espirals en un paper mentre parlava amb ell, que no l'entenia, que no l'escoltava. Que de fet, no l'estimava. Menjava taronges en primavera mentre el sol derretia la neu.<br />
<br />
A la platja d'aquell oncle havia trobat l'amor. Un amor que no s'atrevia a expressar en paraules. Una espiral d'emocions que l'havien sacsejada. Era un secret, com les monedes d'aquell país estranger. Una pedra, era feliç amb una pedra. Perquè compartir és viure. Perquè una paraula a temps és sempre una victòria. Desitjava haver tingut poders extraordinaris, i parar el temps. I que tot fos dolç, i etern. Com aquella benvolguda i misteriosa espiral.<br />
<br />
<br />
<br />Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-74258830135827905662019-09-11T14:02:00.001+02:002019-09-11T18:32:27.076+02:00El moment perfecteArribes tard.<br />
A ell ja l'han besat molts altres llavis abans.<br />
Ja l'han abraçat amb tendresa,<br />
i també li han fet l'amor amb pasió.<br />
Arribes tard.<br />
En altres vides ja li han eixugat les llàgrimes,<br />
li han donat la mà, i també li han fet sentir l'escalfor.<br />
Quantes voltes ha xiuxiuejat a cau d'orella un t'estime,<br />
moltes altres ha dit mai més.<br />
Tantes, que ni tan sols imagines<br />
les ferides i cicatrius que ell té.<br />
Arribes tard.<br />
No pots tornar-li allò que ha perdut,<br />
ni pots deixar que es done per vençut;<br />
altres ja li han curat la pena,<br />
altres ja ho van fer abans que tú.<br />
Arribes, però.<br />
I no saps com fer per ser la primera,<br />
perquè saps amb molta certesa,<br />
que moltes altres l'han estimat abans.<br />
No ets ni la segona, ni la tercera,<br />
moltes més li han fet promeses,<br />
a moltes més ell ha fet mal.<br />
Arribes, però.<br />
Entens que ja haurà tingut converses sinceres,<br />
que ja l'han fet sentir com si tingués 15 anys,<br />
i tot i així esperes,<br />
ser la única, la primera, que ho fa.<br />
Arribes tard.<br />
Altres ja li han escoltat el riure,<br />
i han gaudit al seu costat;<br />
altres, l'han fet sentir lliure,<br />
i l'ànima li han acaronat.<br />
Arribes, però.<br />
Pot ser el plena de goig la teua presència,<br />
o el pensar-te a cada pas;<br />
pot ser la teua essència,<br />
és un tresor que ha descobert,<br />
quasi sense adona-se'n,<br />
de que el tenia davant del nas.<br />
Arribes tard.<br />
Ha caminat al costat d'altres, camins ben llargs.<br />
Compromisos i esforços,<br />
conflictes i solucions.<br />
Paraules de perdó,<br />
comiats.<br />
Arribes, però.<br />
Com una font d'aigua pura i neta,<br />
com un raig de sol al matí;<br />
com les flors a la primavera,<br />
com els estels quan cau la nit.<br />
Arribes, però.<br />
Amb la il.lusió de l'infant,<br />
la força de qui sap lluïtar,<br />
l'alegria de qui estima,<br />
el coratge, de qui té Cor.<br />
Arribes, però, en el moment perfecte.<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-92048502452237615912019-09-03T15:37:00.000+02:002019-09-03T15:37:00.232+02:00CORATGE<div dir="ltr">
Dos costats.<br />
Els pros, els contres.<br />
Una lluïta. Decisions.<br />
Moltes opcions. Sempre hi ha opcions.<br />
Fronteres.<br />
Idiomes i cultures.<br />
Persones.<br />
Reptes. Els més grans de tots.<br />
Passat.<br />
Futur.<br />
Por, molta por.<br />
Colps durs que pega la vida. <br />
Impotència i pena. <br />
Empatia, tot l'amor en un abraç. <br />
Silenci i respecte. <br />
Un món sencer entre els dos. <br />
Aeroports, avions. <br />
Botelles d'aigua i fruits secs. <br />
Soledat i llàgrimes. <br />
Música. <br />
Cervesa, i pizza també. <br />
Sopa India. <br />
Peppermint tea. <br />
Condons. <br />
Una tassa amb mamelles. O dos. <br />
Nadal en estiu. <br />
Auckland City Library. <br />
Hivern en juliol. <br />
Prioritats, tot és qüestió de prioritats. <br />
Desequilibris. <br />
Hello, how are you? <br />
Dunes d'arena, tables de surf. <br />
12 km corrent.<br />
Amor.<br />
Kia ora e te tau. <br />
Yo habla español. <br />
Marmite, qué asco. <br />
Peus descalços. <br />
Mans fredes. <br />
Riure mentre dorms. <br />
Voler és poder. <br />
Sents el que penses. <br />
Gots mig buits.<br />
Psicòleg. <br />
Platges llargues. <br />
(In)comunicació. <br />
Diferents. <br />
Plans, bebés. <br />
Discussions. <br />
Errors. <br />
Oportunitats.<br />
I was so sure that I would go, that I've already sunk the boat. <br />
Converses d'última hora. <br />
Covard. <br />
NZD. <br />
Obligacions, o no. <br />
Concerts. <br />
Egoisme. <br />
Decepció. <br />
Primer dia d'agost. <br />
Maletes. <br />
Últim intent. <br />
No. No. No. <br />
Ràbia. <br />
Algo inesperat. <br />
Canvis. <br />
La Terra que m'ha vist néixer. <br />
El Tio Roig. <br />
Present. <br />
Vida. <br />
Multiplica. <br />
Coratge. <br />
Se'n necessita molt, de Coratge.<br />
Sense Cor, no hi ha.<br />
Cor, coratge. <br />
Coratge per a viure. <br />
Coratge per a estimar. <br />
Coratge per a arriscar. <br />
Coratge de ser un mateix. <br />
Coratge de ser sincer. <br />
Coratge d'abraçar.<br />
Coratge de plorar. <br />
Coratge de qui es trenca en mil i una peces i viu sencer. <br />
Coratge de qui sent dolor i es cura cada dia. <br />
Coratge de seguir, malgrat tot. <br />
Coratge. <br />
Cor. Cor. Cor. Molt de Cor. <br />
Se'n necessita molt de Coratge. <br /></div>
Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-50849715289752836732019-08-18T18:33:00.001+02:002019-08-21T13:01:36.097+02:00Entre abraços<br />
- He estat molt lluny últimament.<br />
- La distància no es mesura en kilòmetres. Sino en abraços.<br />
- Hi ha distàncies difícils d'apropar.<br />
- Hi ha, a més, distàncies que són insalvables.<br />
- No estic d'acord amb això, jo.<br />
- No cal que ho estigues.<br />
- M'han ferit, saps? I ara tot fa mal.<br />
- El temps curarà la ferida.<br />
- Sí, clar. A més, no té importància ja tot açò.<br />
- No?<br />
- No.<br />
- I què t'ha fet pensar així?<br />
- Mirar-te als ulls.<br />
- Com?<br />
- Saps que hi ha una dosi òptima d'abraços que hauriem de donar i rebre al dia per a ser feliços?<br />
- Doncs jo crec que dec estar en negatiu.<br />
- Bé, tot es pot arreglar.<br />
- No, tot no.<br />
- Tens raó, tot no. Però això si.<br />
<br />
I es van fondre en un abraç...<br />
<br />
- Saps? Voldria juntar totes les peces que tens trencades.<br />
- Abraça'm.<br />
<br />
"Un día alguien te abrazará tan fuerte, que todas tus partes rotas se juntarán de nuevo".<br />
<br />
- A. Jodorowsky-<br />
<br />
<br />Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-45694055258122176902019-08-04T19:15:00.001+02:002019-08-04T19:18:19.833+02:00Desfent les maletes <div dir="ltr">
És diumenge. I ja he contat alguna vegada que hi ha molts tipus de diumenges. Bé, avui és un dels diumenges que et deixen una dolça sensació de felicitat, i que et fan sentir afortunada. Feia temps que no passava un diumenge d'estiu així. Dia de platja i dinar en bona companyia i una estona de soledat per a escoltar música, escriure i en general gaudir de la tranquil·litat de fer i ser el que vull. </div>
<div dir="ltr">
<br /></div>
<div dir="ltr">
Als auriculars sona "Si yo fuera otra" de Marlango. No se quantes voltes hauré escoltat esta cançó! Mentre balle asseguda a la cadira del menjador de casa dels meus pares, que és ara la meua llar de nou, pense en la quantitat de vegades que he preparat el meu equipatge en els últims anys. I pense en tot el que cap en una maleta. I caben moltes coses. Moltíssimes, quasi infinites. Moltes són materials, altres no es poden veure, però es poden sentir.</div>
<div dir="ltr">
<br /></div>
<div dir="ltr">
A la meua maleta carregue el meu món, ma casa, tot el que tinc i tot el que sóc. Perquè quan faig una maleta no sóls porte el que necessite per a viure allà on vaja, també transporte la il·lusió i la por. La força i la fragilitat. La roba que em vist i les sabates que em calcen. Els llibres que llig i els que sols passege d'un lloc a l'altre. El raspall de dents, la copa menstrual. Passaport, diners, targetes telefòniques i bancàries. Tots els "per si de cas" que imagine. Algo sexy també. Algo de menjar. Aigua, sempre molta aigua. Una llibreta i un boli, per si m'inspira alguna cosa. El telèfon mòbil que em connecta amb el món. Els auriculars amb els que desconecte d'ell quan vull. Ferro, magnesio, vitamina B... Ah, melatonina, per si no puc dormir. </div>
<div dir="ltr">
<br /></div>
<div dir="ltr">
També caben l'il·lusió, l'alegria, la joia, l'emoció, energia, motivació. Força, empenta, iniciativa. Plans, fites, objectius. Intriga, dubtes, pors, incertesa. Molt d'amor. Melancolia, enyor, tristesa. Coratge. Amor i més amor. Amor a tot allò que està per vindre. Amor a la vida, a conéixer el món. Amor a compartir experiències i crear bons records, i fer amigues i amics, i estimar. Sempre. Si, estimar sempre. </div>
<div dir="ltr">
<br /></div>
<div dir="ltr">
Hi ha coses que malauradament, no caben en la meua maleta. La gent a la que deixe a casa, els racons insustituïbles del meu poble, l'olor a xocolate, les converses amb ma mare, els abraços de mon pare, les rises amb el meu germà...Ni tampoc caben els dissabtes de reencontres amb els amics, ni la trista i alhora graciosa conversa incoherent de la meua àvia. Però tot i tot, sols és una maleta. I de vegades la fem, i altres la desfem. Amb moltes ganes, pel que comença o amb molta pena pel que s'acaba. </div>
<div dir="ltr">
<br /></div>
<div dir="ltr">
Una vida inquieta, una maleta. Arrossegada amunt i avall. Pareix que ja té ganes de trobar la seua llar. </div>
<div dir="ltr">
<br /></div>
<div dir="ltr">
Desfent les maletes...</div>
Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-67116418604505472332019-05-14T06:12:00.001+02:002019-05-14T06:12:59.879+02:00Coses que vull dir<div dir="ltr">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Fa temps que no escric, pense. Asseguda a l'alfombra d'una casa desconeguda, escoltant la veu de Nadia cantant amb la seua guitarra, i les escales de Sam que practica amb la seua. Fa poc més d'un any els escoltava tocant per primera vegada en un concert a Trondheim i plorava d'emoció i de mel.langia al escoltar les seues cançons. I ací estic hui, acompanyant-los en un de tants viatges que fan per a oferir la seua música al voltant del món. Quines coses té la vida, qui ens ho anava a dir, a nosaltres tres, que després de poc més d'un any de veure'ns per primera vegada, estariem compartint una casa d'algú desconegut en algun lloc de l'illa nord de Nova Zelanda. </span></div>
<div dir="ltr">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></div>
<div dir="ltr">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Trobe una estona de tranquil·litat que desitjava tenir desde fa dies. Necessitava endinsar-me en eixe món en el que no entra ningú, en el que sols sóc jo mateixa. Un món al que de vegades no li dedique el temps suficient i que quan ho faig, acabe descobrint racons insospitats. Uns de bonics, altres d'amargs. Però és el meu món i tot el que descobrisc és útil, per a créixer, per a evolucionar, per a aprendre, per a canviar. </span></div>
<div dir="ltr">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></div>
<div dir="ltr">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Ha acabat l'any en el que no ha arribat l'hivern al meu món. Començava amb un viatge de 3 mesos en solitari i en estiu. Una experiència enriquidora que m'ha fet molt feliç i m'ha ensenyat moltes coses, sobretot de mi mateixa. Després de varios anys de viure fora de casa, el 2018 m'ha brindat l'oportunitat de retrobar-me vivint amb la meua familia de nou. Per a alguns sonarà estrany que amb 31 anys el fet de "tornar a casa" siga emocionant, i pot ser ho siga. Però per a mi ha sigut una oportunitat única de tornar a construir un dia a dia familiar, en el que compartir dinars i converses, també discusions i malhumors, però sobretot molt d'amor, un amor que creix cada volta que prepare una maleta i canvie de lloc.</span></div>
<div dir="ltr">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></div>
<div dir="ltr">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Sense dubte, eixa tornada ha sigut una de les millors experiències de l'any. I també era estiu. Un estiu que ha durat molts mesos i en el que he decidit donar el pas de canviar de ciutat, de país i d'hemisferi, i m'he embarcat en l'aventura de descobrir un nou país, una nova ciutat i a una persona. I he de dir, que em sent ben feliç i orgullosa d'haver-ho fet, perquè si alguna cosa em caracteritza és que no puc viure amb el: "i si ho haguera fet"? Així és que jo ho faig, i després ja vorem. I de moment crec que no em puc queixar. </span></div>
<div dir="ltr">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></div>
<div dir="ltr">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Ha sigut un any increíble en el que he crescut molt i que també m'ha portat moltes frustracions, com els pensaments referents a la vida professional, les ambicions no complides en este camp i les típiques idees de "casa, familia, etc" que de vegades ronden el meu cap. Per altra banda, totes eixes reflexions sobre una vida esterotípica i idealitzada se m'obliden ben prompte. Se m'obliden sobretot quan em pare a pensar en totes aquelles persones que ens han deixat i que ja mai no tindran l'oportunitat de fer plans. Perquè este any també ens ha tocat també la desgràcia, i front a això no podem fer altra cosa que seguir vivint. Viure, eixa és la nostra única opció.</span></div>
<div dir="ltr">
<br /></div>
<div dir="ltr">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Al cap i a la fi, <span style="background-color: white; font-size: 16px;">"</span><span style="background-color: white; font-size: 16px;">Life is what happens to you while you</span><span style="background-color: white; font-size: 16px;">'</span><span style="background-color: white; font-size: 16px;">re busy making other plans</span><span style="background-color: white; font-size: 16px;">." (com ja deia John Lennon) La vida </span>és allò que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans. </span></div>
<div dir="ltr">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Publique aquesta petita reflexió molt temps després d'haver-la començat a escriure, per alguna o moltes raons tenia el blog molt abandonat. Però torne amb moltes ganes i projectes nous. </span></div>
<div dir="ltr">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></div>
<div dir="ltr">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Continuarà...</span></div>
<div dir="ltr">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span></div>
<div dir="ltr">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">* Als que ens han deixat este any, i als que han quedat ací enyorant-los.</span></div>
Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-23952275335546079252018-10-30T07:02:00.003+01:002018-10-30T07:02:53.757+01:00No em dones paraules/Don't give me words<div style="text-align: justify;">
No em dones paraules. <i> Don't give me words.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
Que les paraules volen i se'n van; <i>Words just fly away;</i></div>
<div style="text-align: justify;">
i ja no tornen mai més. <i>And never come back</i></div>
<div style="text-align: justify;">
No em dones paraules. <i>Don't give me words.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
Dona'm temps, per esbrinar-te; <i>Give me time, to discover you</i></div>
<div style="text-align: justify;">
dona'm calor, per a sentir-te. <i>give me heat, to feel you. </i></div>
<div style="text-align: justify;">
Però no paraules. No. <i>But not words. No</i></div>
<div style="text-align: justify;">
No em dones paraules <i>Don't give me words</i>.</div>
<div style="text-align: justify;">
que es perden entre els quilòmetres <i>that get lost between the kilometers </i></div>
<div style="text-align: justify;">
que ens separen. <i>that keep us apart.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
Paraules que diuen tant, <i>Words that say so much,</i></div>
<div style="text-align: justify;">
i que no expressen res. <i>and don't express anything.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
Paraules, com que no? <i>Words, how not?</i></div>
<div style="text-align: justify;">
No vull paraules si no són pures, <i> I don't want words if they are not pure</i>,</div>
<div style="text-align: justify;">
vull paraules de les que surten de les entranyes, <i>I want words of those that come from the inside</i></div>
<div style="text-align: justify;">
de les que trenquen totes les freqüències <i>of those that break the frequencies </i></div>
<div style="text-align: justify;">
quan es repeteixen. <i>by repeating them</i></div>
<div style="text-align: justify;">
No em dones paraules que tú no entens, <i>Don't give me words that you don't understand</i>,</div>
<div style="text-align: justify;">
arma traïdora eixa ignorància. <i> dangerous weapon that ignorance</i>.</div>
<div style="text-align: justify;">
Vull paraules en eixa llengua que no conec, <i> I want words in that language I don't know</i></div>
<div style="text-align: justify;">
i el diccionari per a descifrar-les. <i>and a dictionary to decode them</i></div>
<div style="text-align: justify;">
No em dones paraules cuadrades, <i>Don't give me square words,</i></div>
<div style="text-align: justify;">
que les paraules tenen moltes formes. <i>because words have a lot of different shapes.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
Vull paraules amb un gust dolç, <i>I want sweet words</i></div>
<div style="text-align: justify;">
però sense sucre. <i>but with no sugar.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
No vull que les crides, les paraules, <i>I don't want you to shout them, the words,</i></div>
<div style="text-align: justify;">
que la teua veu sona més forta si xiuxiueja. <i>because your voice is louder if it wispers.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
No em dones paraules quan vols el silenci, <i>Don't give me words when you want the silence,</i></div>
<div style="text-align: justify;">
el silenci és totes les paraules a la vegada. <i>the silence is all the words at the same time</i>.</div>
<div style="text-align: justify;">
Vull paraules en moviment, en acció. <i> I want moving words, in action</i>.</div>
<div style="text-align: justify;">
No vull que les digues per dir, les paraules, <i> I don't want you to say them without a reason</i>.</div>
<div style="text-align: justify;">
No em dones paraules que em feriran, <i>Don't give me words that will hurt me</i>,</div>
<div style="text-align: justify;">
si no saps com curar-me després. <i> if you don't know how to heal me afterwards.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
No les deixes de dir, les paraules, <i>Don't stop saying them</i></div>
<div style="text-align: justify;">
quan saps que em donaran felicitat. <i>when you know they will make me happy.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
No em dones paraules. <i> Don't give me words.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
Que les paraules volen i se'n van; <i> Words just fly away,</i></div>
<div style="text-align: justify;">
i ja no tornen mai més. <i>And never come back.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-68937001579427062432018-10-28T11:08:00.002+01:002018-10-28T11:09:58.286+01:00Si no puc pensar, escric (Volum III)Els petits tolls al pati i l'olor a gespa banyada.<br />
L'escalfor del sòl es cola per la finestra i al llit es beu el café calent del matí.<br />
No sap quina hora és però no li importa.<br />
Tampoc sap si és dilluns o diumenge, si ha de treballar o si es pot permetre el luxe de relaxar-se.<br />
I no li importa.<br />
Fa un sospir, i escolta als ocells cantar, alçant la veu per damunt dels avions que aterren prop de sa casa.<br />
Una sensació de buit li ompli el pit i encara entre llançols, un calfred li recorre l'esquena.<br />
Vol dormir però no pot. No ha pogut en tota la nit, o tot el dia.<br />
Perquè ja no té horaris, ni dies ni estacions.<br />
En mig de tota eixa confusió es clava a la boca un plàtan que no arriba a les seues papil.les gustatives, i amb les presses d'aquell que corre sense destí, surt de casa.<br />
No sap on va. Però no li importa.<br />
Camina deixant caure els peus, és el que fa quan està cansat.<br />
Té desitjos. Tothom els té, no?<br />
Eixa àvia amb la que es creua al carrer li fa un somriure amable, que ell no correspon.<br />
L'àvia s'haurà sentit ofesa, o no. Però a ell això no li importa.<br />
Desitja trobar-se amb ella. Si, és el punt àlgid del dia, de cada dia. No la coneix, però l'estima com si no existís altra persona al món, com si ella fos l'única a estimar.<br />
Amaga els seus ulls darrere d'unes ulleres obscures que ha trobat a un calaix.<br />
Per favor, apareix pel cantó i creua el semàfor amb mi- pensa.<br />
La llum verda li dona pas i l'acompanya en el seu desig de trobar-la.<br />
Ahí està! És ella! Hui ha fet tard, però ahí està!- es diu.<br />
Encén una cigarreta i dona dues calades seguides. No li agrada fumar però això no importa.<br />
És estiu i està prop de la platja, ella ja fa rato que no està.<br />
La sorra calenta crema les plantes dels seus peus; una ona s'emporta el seu record escrit amb petjades.<br />
Nada nuet i amb el cap dins l'aigua, torna a escoltar el plaer d'ells al llit.<br />
Ja té la pell arrugada i s'ha fet fosc. No sap quantes hores han passat, pareix que han sigut anys, però això no li importa.<br />
En la foscor d'una nit qualsevol es passeja descalç pels carrers de tornada a casa.<br />
I la por se'l menja. La por a no tornar-la a vore mai més. La por a oblidar-la. La por, encara més gran, a que ella l'haja oblidat.<br />
Aquella caixa plena de pols a la prestatgeria. No recorda que té dins, però, tot i que no li importa, la curiositat l'atrau a obrir-la, perquè en el fons, si que sap ben bé quin és el seu contingut.<br />
La seua foto encara està ahí, roman intacta malgrat el pas del temps. Igual que romanen els seus cabells al coixí. I la gelor dels seus peus.<br />
Es clava al llit i ja és hivern. No sap quina hora és, però no li importa. Perquè ja no té horaris, dies ni estacions. I pensa en la foto i en aquell dia.<br />
<span style="color: black;">Era un dia de neu i primavera. Un dia per a celebrar que estaven vius. Aquell dia a la muntanya ella menjava una taronja entre rialles. I els dos parlàven i es somniaven l'un a l'altre sense fi. I s'estimaven. Com si no existís una altra persona al món.</span><br />
<span style="color: black;"><br /></span>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://3.bp.blogspot.com/-Gktwf_QrOIs/W9WJxgvCI_I/AAAAAAAAAoQ/KyXYZKVf22MUNzlIEWls939AyXULEdH7QCEwYBhgL/s1600/IMG-20180729-WA0003.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://3.bp.blogspot.com/-Gktwf_QrOIs/W9WJxgvCI_I/AAAAAAAAAoQ/KyXYZKVf22MUNzlIEWls939AyXULEdH7QCEwYBhgL/s320/IMG-20180729-WA0003.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<br />Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-64998197297941480772018-10-19T07:17:00.001+02:002018-10-19T07:17:30.366+02:00Si no puc pensar, escric (volum II) <p dir="ltr">A tu,<br>
A tu que estàs ací asseguda al meu costat al tren.<br>
No se quin motiu és el que fa que dels teus ulls brote una font d'aigua salada. I vull saber-lo. Perquè vull dir-te algo que et faça oblidar eixa pena que et fa plorar davant del món. I això és mostrar tota la teua vulnerabilitat en una sola llàgrima.<br>
No imagine qué pot ser. Però pense en les paraules que podria dir-te si ho sabera, i en com d'ingenu és creure que això et faria sentir millor.<br>
Segurament tú no saps que ara mateix t'observe i que la teua pena és meua per un moment. El que si que saps, supose, és que la tristor és tan dins de tu, que ja no trobes res més.<br>
Deixa-la que se'n vaja, la pena. O fes-li un lloc entre eixe somriure forçat que acabes de fer.<br>
Quan baixes del tren, desapareixeràs de la meua vista, però un petit troç d'eixa tristor que era tan teua, ara és un poc de les dos. </p>
Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-44199565952408481212018-09-23T04:11:00.002+02:002018-09-23T04:11:27.390+02:00Allò que mai no va ser...Un somriure i una conversa sense sentit que no vam tenir;<br />
Curiositat,<br />
La nit de festa en la que intercanviarem els telèfons que mai no es va donar;<br />
Un café entre rialles i converses, que no vam poder gaudir;<br />
El sopar a eixe pis encara fred i deshabitat, que mai vam arribar a fer;<br />
Il.lusió,<br />
Les nits de sexe desenfrenat i pasió amagada entre sospirs i suors, que no vam experimentar;<br />
Eixe llibre a la taula de la dreta del teu llit, perquè era el teu costat; que mai et vaig regalar;<br />
Música sonant coreografiant aquelles profundes converses que no vam començar;<br />
Esperança,<br />
Una guitarra,<br />
Un secret que no em vas contar,<br />
L'amor guardat que mai no vas sentir, l'amor guardat que mai no ens vam donar;<br />
Un passeig a vora mar,<br />
Una proposició inadequada que mai no vas fer;<br />
Decepció,<br />
La resposta amarga que mai no vaig donar;<br />
Un llit buit i uns ulls plens de llàgrimes que mai no vaig plorar;<br />
Un cor sec i fred que mai no vas patir;<br />
Els dies de felicitat plena que mai no vindran;<br />
Eixa possibilitat d'estimar, viure, riure i aprendre que mai no vas deixar escapar;<br />
Un nosaltres,<br />
Allò que mai no va ser...<br />
<br />Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-47662825343850536552018-09-08T23:30:00.001+02:002018-09-22T09:27:33.542+02:00L'equipatge que més pesa<p dir="ltr">Ací estic de nou a l'altre costat del món. Escric sentada a la cuina amb l'estufa calfant-me els peus. Escolte al YouTube "Duende del sur" de chambao i em posa nerviosa el fet de que va tallant-se a cada poc. Escolte les notes de la guitarra de Sam que hi és a la planta baixa practicant escales. M'he despertat a les 3 aquesta matinada i no he pogut dormir més després d'això. M'he quedat al llit, això si, amb el fred que fa no tenia gens ni mica de ganes de sortir de sota l'edredó. No sols he tingut un viatge de 30 hores i he canviat de país i de casa, si no que ha més he canviat d'estació i he passat de l'estiu a l'hivern en un sol dia! </p>
<p dir="ltr">Comence a escriure estes paraules i me n'adone de que açò és una realitat: estic ací, a Auckland, Nova Zelanda. He vingut ací seguint la meua intuïció, la veu del meu interior. No sé si les coses aniran com espere, ni sé qué em regalarà la vida ací, però una cosa si que sé: que ho aniré descobrint dia a dia. I que mai no em quedaré amb el dubte. Perquè si una cosa tinc clara és que les decisions no són bones ni dolentes, totes ens ensenyen alguna cosa. I quasi totes es poden rectificar quan un ja no és feliç.</p>
<p dir="ltr">Algunes persones em diuen que sóc valenta, i m'animen, i em desitgen sort. En especial em quede amb "Laura, tú sempre perseguint els teus somnis, et mereixes que se't facen realitat". Gràcies! No sé si sóc valenta o estic "com una cabra", el que sé és que intente viure la vida com la sent, amb totes les seues conseqüències. </p>
<p dir="ltr">He pres una decisió triant unes coses i deixant altres darrere. Amb mi porte una maleta, una motxilla i una bossa, però també porte l'equipatge que més pesa: l'amor i l'enyor de tots als que deixe a casa. Aquells a qui m'agradaria abraçar cada nit i fer riure amb les meues tonteries, o eixir a passejar per a despejar el cap, o simplement estar ahí, perquè a voltes no cal res més que això. Eixe equipatge que porte allà on vaig, sempre.</p>
<p dir="ltr">A vosaltres, us tinc als pensaments i a les rialles, als abraços. I quan cante, sou part de la melodia, i doneu ales a la meua imaginació. A vosaltres ja us escric entre llàgrimes dolces, perquè no són de pena... Són per la tendresa que em provoca el saber-me estimada i envoltada per la vostra bellesa. </p>
<p dir="ltr">A vosaltres, l'equipatge que més <u>pesa.</u><br><br></p>
Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-29883683801059528802018-07-29T20:51:00.002+02:002018-07-29T20:55:48.145+02:00To all of you<div dir="ltr">
I'd like to dedicate this closing post to all of the beautiful human beings that I've met or visit during this trip. In order of appearance:</div>
<div dir="ltr">
<br /></div>
<div dir="ltr">
To <b>Sam</b>, for taking me to the best places he knows. For buying chocolate and coconut yoghurt when I needed it. For running with me my first 14k!!! For his music, hugs and laughs. For his patience and unconditional positivity. For making me believe in love again. For being as he is.</div>
<div dir="ltr">
<br /></div>
<div dir="ltr">
To <b>Peter</b>, for being the "super driver" around the south island in New Zealand. For his easy-going way of being. For his adaptability and flexibility. For the hikes, cooking, moskito bites, pasta-tuna-wine dinners, etc. we shared. For his friendship. To <b>Emil</b> and <b>Julia</b>, for offering us their house, and for allowing us to borrow "The van", which was our house for two weeks, and what an amazing one!<br />
<br />
To <b>Anna</b>, for her kindness and our long and deep conversations. For sharing with me her life experiences, fears, thoughts, feelings, memories, future plans, etc...For being as brave as she is, for her inner and outer beauty. For inspiring me with her exciting journey. For our plan of travelling together in a van someday.<br />
<br />
To <b>Raz</b>, for believing in the universe and its power. For his dream of opening a school in his country and changing the world through education and love. For the time shared and for taking me to the airport.<br />
<br />
To<b> Manju</b>, for her contagious energetic way of being! For showing me how amazing she can dance. For her powerful and shining way of talking.<br />
<br />
To <b>Luke</b>, for our (always super interesting) conversations. For showing me a different perspective of life. For his hilarious and funny way of laughing. For such a peculiar way of living. For his hiden but present feelings and the words he doesn't say. To his family too.<b> Jeff,</b> <b>Gab</b> and <b>Adrian, </b>for making me feel that I was home. And <b>Macey</b>, and the other dogs, for reminding me of my own one.<br />
<br />
To <b>Esther</b> and <b>Martin</b>, for taking care of me. For cooking yummy and healthy meals for me. For offering me their couch for a few days. For taking time to hang out with me even when they were tired after work. For showing and driving me around with their motorbike. For reminding me how wonderful is meeting people from all over the world.<br />
<br />
To <b>Anna Thu, </b>for taking me to such a beautiful and quiet place like Gili Air. For our conversations and the time we shared. For the dancing workshop at the museum in Ubud (what an amazing moment!) For helping me with the language thing in Indonesia. For our friendship born in Norway!<br />
<br />
To <b>Tobi</b>, <b>Mike</b> and <b>Julia</b>, for their crazyness. For making me feel like we were already friends since we first met. For their love for life and people. For being kind and lovely. For our crazy trip to Uluwatu and the time in Ubud. For correcting me when I tried to say a word in german (we don't need to repeat that, hahaha). To <b>the english Mike</b>, for an interesting conversation about music.<br />
<br />
To <b>Sophia</b>, for having always a smile in her face. For giving me company when I was sick and having words of wisdom to me. For being my yoga partner and enjoying the relaxed and chilling time in Ubud. For her hug when we were saying goodbye and her sincere and pure way of looking at me at that moment.<br />
<br />
To <b>Alexia</b>, for her positivity. For coming with me to one of the most bizarre parties I've never been in my life! For our hangs and meals shared.<br />
<br />
To <b>Sabine</b>, <b>Brittany</b> and the rest of the volunteers I met in the Bali Spirit Festival, for all we shared. To<b> Pablo</b>, for "La noche eterna" and for making me laugh when I actually felt like crying. And to the rest of the beautiful and amazing people I've met during this incredible experience.<br />
<br />
I can just end this post expressing how lucky I feel for being surrounded by so many fantastic human beings. And I just want to say THANK YOU to all of you, for everything.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
Lots of love for you all!<br />
<br />
Your friend,<br />
<br />
Laura :-)<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://4.bp.blogspot.com/--gu9Ut1vaBM/W14J8zdETuI/AAAAAAAAAlU/cStuBXXPQPQoSa3XEm24r65PyPuhYlg2ACLcBGAs/s1600/IMG_20180317_153408.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://4.bp.blogspot.com/--gu9Ut1vaBM/W14J8zdETuI/AAAAAAAAAlU/cStuBXXPQPQoSa3XEm24r65PyPuhYlg2ACLcBGAs/s320/IMG_20180317_153408.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://3.bp.blogspot.com/-AZ68DbDq8DE/W14KJEyaqrI/AAAAAAAAAlY/E2DxHKbxnloDMHDBFrmlUXj93MQ4TudQgCLcBGAs/s1600/IMG_20180320_154011.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://3.bp.blogspot.com/-AZ68DbDq8DE/W14KJEyaqrI/AAAAAAAAAlY/E2DxHKbxnloDMHDBFrmlUXj93MQ4TudQgCLcBGAs/s320/IMG_20180320_154011.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-X_oeaVO8OMk/W14KPQUvX9I/AAAAAAAAAlg/eNgo61VV1YkLo7sQlCgQmIRBQUBgSh8UwCLcBGAs/s1600/IMG_20180331_184756.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://1.bp.blogspot.com/-X_oeaVO8OMk/W14KPQUvX9I/AAAAAAAAAlg/eNgo61VV1YkLo7sQlCgQmIRBQUBgSh8UwCLcBGAs/s320/IMG_20180331_184756.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://2.bp.blogspot.com/-uQ4kSQVX6eQ/W14KT9qnjOI/AAAAAAAAAlk/QZP2deizUOoSsODmmuey0zB0RQNNIap6gCLcBGAs/s1600/IMG_20180408_193948.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://2.bp.blogspot.com/-uQ4kSQVX6eQ/W14KT9qnjOI/AAAAAAAAAlk/QZP2deizUOoSsODmmuey0zB0RQNNIap6gCLcBGAs/s320/IMG_20180408_193948.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://2.bp.blogspot.com/-8u0WnwxamD4/W14C84IHR6I/AAAAAAAAAkQ/huoL8IdH0ZweDhgX-04Q9KHICfBIVnPSgCLcBGAs/s1600/IMG_20180112_130354.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://2.bp.blogspot.com/-8u0WnwxamD4/W14C84IHR6I/AAAAAAAAAkQ/huoL8IdH0ZweDhgX-04Q9KHICfBIVnPSgCLcBGAs/s320/IMG_20180112_130354.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://3.bp.blogspot.com/--kSljPDzZ30/W14DEzdoGAI/AAAAAAAAAkU/2LGlbAmRrhEKitSa-zV2Gt5_bfoyIquiwCLcBGAs/s1600/IMG_20180124_111941.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://3.bp.blogspot.com/--kSljPDzZ30/W14DEzdoGAI/AAAAAAAAAkU/2LGlbAmRrhEKitSa-zV2Gt5_bfoyIquiwCLcBGAs/s320/IMG_20180124_111941.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://3.bp.blogspot.com/-NXCQlJCQh8Q/W14DNoSE6ZI/AAAAAAAAAkc/SI1obQ1-TX4oXoV5dMWcVke28-untBdpwCLcBGAs/s1600/IMG_20180204_155736.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://3.bp.blogspot.com/-NXCQlJCQh8Q/W14DNoSE6ZI/AAAAAAAAAkc/SI1obQ1-TX4oXoV5dMWcVke28-untBdpwCLcBGAs/s320/IMG_20180204_155736.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://4.bp.blogspot.com/-O61PDv7KRrk/W14DU2N5EWI/AAAAAAAAAkk/_oPVOXq2lUs8arHOxUllxPl6_hf5OlriACLcBGAs/s1600/IMG_20180203_105619.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://4.bp.blogspot.com/-O61PDv7KRrk/W14DU2N5EWI/AAAAAAAAAkk/_oPVOXq2lUs8arHOxUllxPl6_hf5OlriACLcBGAs/s320/IMG_20180203_105619.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-LhHVQ9IXBjA/W14DaTf5AzI/AAAAAAAAAko/NvYDEfEJNOgADwTwg1D-BiLOdw3CzbHRwCLcBGAs/s1600/IMG_20180215_190731.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://1.bp.blogspot.com/-LhHVQ9IXBjA/W14DaTf5AzI/AAAAAAAAAko/NvYDEfEJNOgADwTwg1D-BiLOdw3CzbHRwCLcBGAs/s320/IMG_20180215_190731.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://1.bp.blogspot.com/-TIFm7TuOkBw/W14DiqSj-0I/AAAAAAAAAkw/bR4RZs9vSS0bRO9IlHxhNEFXTKYbsYp5ACLcBGAs/s1600/IMG-20180218-WA0014.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="960" data-original-width="1280" height="240" src="https://1.bp.blogspot.com/-TIFm7TuOkBw/W14DiqSj-0I/AAAAAAAAAkw/bR4RZs9vSS0bRO9IlHxhNEFXTKYbsYp5ACLcBGAs/s320/IMG-20180218-WA0014.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
<br />
<br />
<br />
<a href="https://4.bp.blogspot.com/-vJ-E34Wa4-U/W14NWc_g82I/AAAAAAAAAl4/PhDJellKkLEdhRreqFKbEwtfT9pyL5u_wCLcBGAs/s1600/IMG_20180411_085957_1.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em; text-align: center;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1200" height="320" src="https://4.bp.blogspot.com/-vJ-E34Wa4-U/W14NWc_g82I/AAAAAAAAAl4/PhDJellKkLEdhRreqFKbEwtfT9pyL5u_wCLcBGAs/s320/IMG_20180411_085957_1.jpg" width="240" /></a><br />
<br />
<br /></div>
Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-30267540706651769222018-04-09T02:22:00.001+02:002018-06-25T17:21:23.806+02:00Volver<p dir="ltr">Dia 10 d'abril del 2018. Han passat 3 mesos des d'aquella Lauri(ta)cones que començava una aventura amb il·lusió i moltes ganes. Estic a Ubud, Bali, i hui s'acaba aquest viatge i comença un altre: la tornada a casa. </p>
<p dir="ltr">Ahir vaig tindre un sopar amb els voluntaris del festival i vam podem gaudir d'una estona de tranquil·litat i rises molt agradable. Una cervesa i un menjar típics d'ací i així tancaven els organitzadors aquest event. M'acomiade d'algunes d'aquestes persones sabent que probablement mai no les tornaré a vore, i d'unes altres desitjant i esperant que això no passe. </p>
<p dir="ltr">Arribe a l'hostal i em prepare la motxilla. Mentre doble les prendes de roba que m'han acompanyat durant tot el recorregut (he de reconèixer que ja les tinc prou avorrides) i les clave ordenadament a la motxilla, pense en com de diferent és l'emoció que em provoquen els fets d'anar-me'n i el de tornar. Anar vol dir vèncer pors, començar, obrir-se al món, descobrir, curiosejar. Anar és conèixer gent, compartir, gaudir, exprimir cada moment. Anar és motivació, una raó per la que ser feliç. Anar és emprendre una aventura de la que saps el principi però mai el final. </p>
<p dir="ltr">Sophia ha estat la meua amiga durant més d'una setmana. Ens hem vist tots els dies i en poc de temps, ens hem anat apropant una a l'altra. M'ha fet molta companyia, m'ha dedicat el seu temps i m'ha regalat cada dia un somriure més gran que l'anterior. Acomiadar-se. Un gran amic meu em va contar una vegada que els berbers al desert no s'acomiaden mai, i és que pensen que si ho fan, ja mai no es tornaran a vore. Dec tindre alguna mena d'ancestre berber perquè jo odie dir adéu. Sempre dic un "see you soon", o un fins prompte i pense dins de mi en la remota possibilitat de trobar-me amb eixa persona de nou. Li done un efusiu abraç a Sophia, que amb els ulls brillants i el seu preciós somriure em diu que em trobarà a faltar, i no puc evitar donar-li un altre abraç. </p>
<p dir="ltr">Ja és hora d'agafar el autobús que em portarà a l'aeroport. Amb un poc de sort, en unes tres hores hauré arribat. Hi ha un tràfic horrible, la calor és asfixiant i a l'autobús no hi ha aire acondicionat. És un minibus vell, les finestres quasi no es poden obrir i som unes 10 persones a dins. "This is Indonesia", pense. Una vegada a l'aeroport, tot és un poc caòtic. Gent fent cua enlloc i ni un banc per a sentar-se a la "sala principal" on estan els mostradors de les companyies aèries. Done unes quantes voltes parlant per telèfon amb la meua amiga Júlia que em conta el seu viatge a "La Réunion", on ha anat a visitar al nostre amic Toni, que viu allí. Després d'una estona, per fi, puc embarcar i comença la primera part de la tornada a casa. </p>
<p dir="ltr">Un vol de 10 hores de Denpasar (Bali) fins a Doha (Qatar). Ací tinc una escala de dos hores, que passen molt ràpidament mentre isc d'un avió, busque la nova porta d'embarcament, etc. Intente no seure mentre espere el següent avió, em passege d'un costat a l'altre sense perdre de vista el meu equipatge que he deixat damunt d'un banc. Al meu costat seu un xic jove, tindrà més o menys la meua edat. He vist a este xic abans i és que crec que ve també desde Bali, i que de fet, hem vingut amb el mateix vol. Porta una gorra i el monyo algo despentinat, una vestimenta molt desenfadada i una esterilla de ioga, com jo, penjant de la seua motxilla. Obri el seu ordinador portàtil i es posa a escriure alguna cosa que em genera molta curiositat. No se quin idioma parla, ni d'on és. No se massa bé perquè però crec que és francés i imagine el seu accent i la melodia del seu idioma. Però de sobte, es dirigeix a mi: "Hablas español?" Em diu. "Si", li conteste. "Eres española? Pregunta de nou." Si, y tu? " li conteste. El seu accent em té un poc despistada, no se massa bé si és d'algun país sud-americà, d'algun lloc d'Andalusia o..." Yo soy canario", em diu. I a partir d'aquest moment iniciem una conversa que dura hores i hores. Pablo, que així li diuen, va estudiar periodisme i es va dedicar una temporada a fer entrevistes a víctimes de la guerra de Bòsnia. Ha viatjat per tot el món, ha viscut en diferents països i sap varios idiomes i és una d'aquestes persones amb les que he connectat des del principi. Un altre vol d'unes quantes hores, menjar, intents sense èxit de dormir, i converses amb Pablo. Dos vols seguits de nit als que ell i jo ja hem batejat com "la noche eterna". Entre altres coses, em conta que li agrada molt escriure i que estava escrivint un relat en el moment en el que ens hem conegut, i jo, li confesse la meua curiositat envers això. </p>
<p dir="ltr">És curiós com es pot tenir eixa sensació de conèixer a algú en tan poc de temps. Hi ha gent que creu en això de les vides passades. Jo, personalment, no tinc molt clar si això és possible, el que si que se és que amb algunes persones comparteix una espècie d'energia prou difícil de descriure i eixa sensació és meravellosa. Sophia i Pablo són dos d'aquestes persones. </p>
<p dir="ltr">Arribe a Madrid i ja tinc la sensació d'estar a casa. Pablo em dona una abraç i ens donem les gràcies per l'estona compartida. Agafe el tren de camí a Atocha, allí agafaré el tren que em portarà a Alacant on el meu xòfer particular, mon pare, em portarà definitivament a casa. Tinc tot el dia al cap la cançó de Estrella Morente "Volver" que es va fer per a la pel·lícula, amb el mateix nom, d'Almodovar. Volver, o tornar. </p>
<p dir="ltr">Tornar és re-connectar amb els orígens, les meues arrels. Tornar és familia i amics. Tornar és desprendre alegria i contar les aventures viscudes a qui les vol escoltar...Assaborir els menjars, empapar-se dels vells olors, sobretot el de xocolate.. Tornar és en part, també, una pausa per a mi, una oportunitat per a re-conduir el meu camí i triar una nova direcció. Tornar és sempre trobar a algú estimat que t'espera amb els braços oberts, et dona un abraç i et diu com t'ha trobat a faltar... I que et fa sentir sempre, sempre, val la pena TORNAR... </p>
<p dir="ltr">Amb l'agredolç sentiment que em provoca l'arribada a casa, tanque un viatge, una experiència, una aventura, un període de transformació, un relat, una il·lusió... Comença de nou un altre capítol, i qui sap on em portarà aquesta vegada? </p>
<p dir="ltr">Amb la melodia de Volver al meu cap, s'apaga la llum i la nit em fa de manta. </p>
Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-7453307942334172072018-04-02T03:22:00.001+02:002018-04-22T22:56:38.045+02:00Bona nit i totes les puces al teu llit... <p dir="ltr">Passejar pels carrers del centre d'aquesta ciutat em té desconcertada. Hi ha molts "bule"(terme que ací utilitzen per a parlar de nosaltres els blancs), tant turistes com "expats". Conviuen "bule" i població local en un ambient entre altres coses, molt peculiar. A la mateixa andana mentre camines trobes una tenda de joies caríssimes, tenda de productes ecològics i naturals, un petit i humil local on venen packs d'activitats organitzades, un home (o 30) que et pregunten "taxi, motorbike?", gossos que no saps si tenen familia i tracten de beure aigua desesperats, una dona amb un bebé penjat al coll que et prega: "please, money, baby" i l'estómac, la gola, i el cor, se't fan un nus...Spas, massatges, restaurants, centres de yoga, turistes que caminen sense camiseta pel carrer sense respectar a la gent ni la cultura d'ací. Un mercat en ebullició on nosaltres, els bule, ens perdem entre carrerons abrumats pels venedors intentant fer el seu dia. La majoria de la gent somriu. Mans juntes en senyal d'agraïment, "Terimakasih", olor a encens, flors i ornamentacions, ofrenes diàries als déus. Mare, pare i bebé en una moto, sense casco. Parts de la ciutat que pareixen una jungla, bellesa en estat pur. Gent, que com jo, tracta d'eixir de la zona de confort, de créixer, de trobar un sentit a les seues vides.. O que simplement estimen aquest lloc i tornen una i una altra vegada. Menjars picants, sucs de fruites delicioses! Sargantanes per totes les parets que fan extranys sorolls a la nit. </p>
<p dir="ltr">Comença la meua última setmana a Bali. Em desperte amb una sensació de picor per tot el cos. Són les 6 del matí i hui comença el "Bali Spirit Festival",un festival de música, dansa i yoga en el que sóc voluntària. Tinc unes taques petites roges per tot arreu, i sospite que són picades de puça. M'embadurne de crema antihistamínica i em prepare per a anar-me'n a pillar el "bus" que em portarà al recinte del festival. El meu lloc de treball és a la zona dels xiquets i hui em toca rebre'ls a primera hora del matí, parlar amb els pares i explicar com funciona tot açò. Al principi és tot prou caòtic. Però entre totes les voluntàries aconseguim posar-ho tot en ordre i sobreviure al primer dia! Quan acabe, me'n vaig a ballar "dancehall" amb una dona jamaicana que és molt espectacular! Quina manera de moure el cos, quin carisma, quina actitud! Impressionant! Després del ball i el dinar de després per a recuperar forces, torne a la ciutat, classe de yoga, dutxa i xarrades amb Sophia, una xica alemanya que he conegut al hostel. I així passe la última setmana. La tornada a casa, a La Vila, ja està prop i això em provoca sensacions molt agredolces. Però bé, tot el que és bo s'acaba. </p>
<p dir="ltr">La picor que tenia per tot el cos va ser definitivament causada per picades de puça, em van canviar l'habitació i així van solucionar el problema. Pel que vaig saber, no vaig ser la única víctima de les puces a eixe hostel. Aquesta vegada, literalment: Bona nit, totes les puces al teu llit, i la més grossa al teu melic. </p>
Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6847545682167972998.post-2921470176293109372018-03-27T04:21:00.001+02:002018-03-30T06:05:00.751+02:00"Oohh, miss, you sick" <p dir="ltr">El diumenge vaig trobar un lloc al mercat on feien falafel i em vaig sentar a menjar després de la classe de yoga. Ho vaig acompanyar amb una botella d'aigua amb unes fulles de hierbabuena dins. Fins ahí tot bé. Me'n torne a l'hostal, em pegue una dutxa i em relaxe al llit. De sobte em trobe molt cansada, tots els músculs del cos em fan mal i tinc el cos bollint, però tinc molt de fred. "Tinc febra", pense. I li demane a la dona de l'hostal si em pot preparar un te o algo calent. Em mira i em diu: "Oh, you sick, miss, you go to the doctor", amb el seu pobre anglès. I crida al metge. Als dos minuts ve un xic jove amb una moto i em recull per a portar-me al centre de salut. Quan arribe allí em reben altres dos xics joves i guapots a la recepció, anoten la informació que necessiten i em passen a vore al metge, que també és un altre xic jove, tindrà la meua edat més o menys. Després de prendre'm la tensió i la temperatura (tinc febra)mesurar l'oxigen, oscultar i palpar-me l'estómac em diu que no té clar el que pot ser. Clarament és una infecció però no sap si l'origen pot ser a l'estómac o no. L'estómac no és ara mateix el principal problema, tot i que no el tinc al 100%. Però bé, em dona paracetamol per a la febra, i vitamina d i probiotics per a l'estómac i em diu que si en dos dies no millore que torne. </p>
<p dir="ltr">Arribe a l'hostal de nou sobre les 10 de la nit i em gite a intentar dormir. Però no puc. Tinc fred, el meu cos està bollint, crec que no havia tingut mai aquesta sensació. Al cap d'una estona comence a suar, em baixa la temperatura després del paracetamol. Em passe la nit anant i tornant del wc, amb nàusees, etc.. En fi, que a penes dorc. Em desperte al día següent bon matí i aconseguisc dormir unes hores. L'estómac no està millor, de fet, ha anat a pitjor. Em passe el dilluns reclosa a l'habitació de l'hostal. Crec que tinc un poc de febra durant el dia, però no molta. Quasi no menge res en tot el dia i em dedique a veure "pelis", escoltar música i actualitzar el blog. He decidit que si no millore, demà tornaré al metge. </p>
<p dir="ltr">Dimarts. He passat millor nit però l'estómac no millora. Em fa molt de mal. Torne al metge. No donaré detalls escatològics però en resum és que el metge em diu que tinc una infecció bacteriana a l'intestí i em dona un antibiòtic. Amb el que m'agraden a mi els medicaments! Però en fi, necessite que se me lleve açò ja. Afortunadament ja no tinc febra i pareix que el cos està recuperant-se poc a poc. Un dia més a l'habitació de l'hostal i pràcticament sense menjar res tampoc. Camine pel carrer desde la clínica fins a l'hostal, he fet ja varios viatges hui, i pense en la importància que té per a mi el tindre a la gent a la que estime prop, sobretot en els moments de vulnerabilitat, com és el cas. Tot i així, no puc evitar ser un cul coent i ja he decidit varies vegades anar a viure fora (i probablement tornarà a passar en algun moment..) i això és el que m'ha fet valorar-ho encara més. Però bé. De tot s'aprèn i si hi ha un problema, el millor és posar una solució el més prompte possible. </p>
<p dir="ltr">Dimecres 28.03. La veritat que em costa saber en el dia que visc. El meu cos va poc a poc tornant al lloc, lentament. M'anime a anar a una classe de ioga i la veritat és que em senta genial. Hui ja puc menjar un poc més, per fi tinc de nou la sensació de fam i no d'angúnia. No hi ha mal que per bé no vinga. Tot i que la meua idea <u>era</u> fer varies coses esta setmana (que òbviament no he fet), estic apreciant el lloc d'una altra manera diferent. De fet, sent que l'hostal és quasi ma casa ja. Passe tots els dies per les mateixes tendes, salude a la gent, conec la zona del centre, parle de volta en quan amb algú.. Però en general vaig molt al meu rollo. Crec que realment necessitava temps per a estar soles i cuidar i dedicar-me a mi mateixa. Hui tinc el dia trist. Supose que aquests dies de "baixó" i els antibiòtics que em deixen com si m'haguessin pegat una pallissa, tenen la culpa. No passa res, hi ha dies i dies. </p>
<p dir="ltr">Dijous 29 de març. Sessió matutina de ioga. M'encanta començar el dia exercitant el cos i relaxant la ment. I respirant. Després de la corresponent dutxa i el desdejuni-dinar, em relaxe escoltant música i escrivint. I torne a ioga per la vesprada. Quan acabe trobe un lloc per a menjar algo de sopar. M'encanta sentar-me sola en algun lloc i observar a la gent. La parella de la meua esquerra discuteix. Ho sé per les seues expressions facials, i perquè no es miren a la cara quan parlen. A la dreta tinc una família de 4 i tots mengen un gelat de xocolate. El nen petit, quan se l'acaba, diu: que afortunat que sóc d'haver-me menjat un gelat! Això em fa somriure, i riure, i ell em mira amb cara de ser el més feliç del món. Una taula de tres amigues, supose, amb pantalons curts, molt curts. Un home i una dona que casualment es troben ací, s'abracen efusivament i seuen junts a xarrar. Una xica que espera a l'amiga que arriba tard. I entre totes eixes persones, ací asseguda estic jo. Escrivint a la meua llibreta, la que no llig ningú. Ja s'ha fet de nit i és hora de tornar a "casa". S'apropa el cap de setmana i ja em trobaré amb la resta de voluntaris del Bali Spirit Festival, i ja la setmana que ve serà el festival i la última setmana del meu viatge. Per esta volta, clar està. </p>
<p dir="ltr">Camine cap a l'hostal cantant pel carrer. No sé què pensarà de mi la gent que em veu passar i m'escolta, ni ho sé, ni tampoc m'importa. No és el meu problema. "Las penas que me maltratan, son tantas que se atropellan y como de matarme tratan, se agolpan unas a otras y por eso no me matan..." Cantar em fa sentir viva, em fa sentir lliure, em fa oblidar la por i em fa feliç. Trobe a faltar la guitarra de Sam que tantes vegades vaig tocar a Auckland, i les tantes estones de música compartides amb ell. Després d'una dutxa i un rato de trastejar el telèfon, em clave al llit, pose el ventilador al mínim i tanque els ulls. "Bona nit", em dic a mi mateixa, i m'abrace a un dels coixins que tinc al llit. </p>
Laurahttp://www.blogger.com/profile/08349416365306336010noreply@blogger.com0